Cullum i Lamar, diversió al Cruïlla

De tot, o de gairebé tot. El Festival Cruïlla de Barcelona és una mena de farmàcia on hi ha remei per a tots els mals musicals i el pas pels seus cinc escenaris va oferir en la seva primera jornada tot tipus d'ungüents, pegats i purgues útils per aixecar l'ànim i incitar a la dansa. Si el ball ha estat tradicionalment una fórmula per espantar mals esperits i alegrar l'ànima, ballar és la conducta més recurrent del personal que visita el festival, una forma de mostrar la satisfacció davant d'un muntatge de mida humana, només cinc escenaris, que es recorre sense el concurs de demostracions atlètiques, en el qual les actuacions principals se succeeixen sense solapaments i que artísticament resumeix la seva línia en els termes expressats per una jove quan a mitja tarda entrava al recinte i deia als seus amics: "Aquí pots trobar de tot tipus de tot". Hores més tard, els fets evidenciaven que el comentari havia estat encertat.

En la primera franja horària el regnat va correspondre a l'anglès Jamie Cullum, un artista pel qual s'ha inventat el terme enterteintment. Cullum fa jazz, però el fa embolicat en cel·lofana pop i l'exposa de manera que tot i que el cor de l'espectacle és la música, va acompanyada per altres elements no de menys importància com pujar al piano (ja ho va fer a Get your way, la segona cançó) i saltar des d'allà, tocar la percussió, regalar bons plànols al realitzador cantant a la càmera, passejar per escena ansiós i veloç i beure cervesa com si formés part d'una interpretació, que ho és. Aquest és Jamie Cullum, un canalla divertit que en saludar l'audiència no va dir només que Barcelona és molt bonica, sinó que va afegir que estava molt content "de beure'm la vostra cervesa", tota una declaració d'intencions. A aquella hora, encara de dia, no hi havia una multitud al recinte, però els que van veure el concert van poder gaudir d'un artista que versiona Cole Porter, Love for sale, mentre es tira entre el públic, s'apropa al pop amb I'm all over it, percudeix sobre el seu piano com si es tractés d'una bateria i canta, alegre, Please don't stop the music, un tema que agafa altura a mesura que vola.

En un altre escenari, Osibisa, amb gairebé tant públic com músics a l'escenari, van tapar amb el seu so la música de Ferran Palau en un entarimat proper, i una indisposició del baixista dels islandesos Of Monsters And Men, un grup dels pocs amb perfil indie al cartell, va impedir que la banda islandesa oferís un concert complet. Amb un baixista d'arranjament van actuar per espai de quaranta minuts, sense escatimar el seu èxit Little talks, una cançó euforitzant que va fer pensar en uns Sanfermines boreals. A aquella hora ja funcionava a preu fet la restauració, que ara, com la música de Jamie Cullum, necessita un embolcall adequat. Es tracta dels food trucks, restaurants mòbils que recorden les camionetes que porten els productes frescos d'alimentació als pobles perduts. És clar que les seves germanes festivaleres, entre les quals la més desitjada és la Citroën HZ, la de xapa acanalada, o qualsevol altre model restaurat amb no menys de 40 anys d'història, són molt més elegants. Una esperança per als més vells: abans de claudicar davant la mort, algú pot pintar-los de rosa i reflotar-los per a la moda.

El plat fort de la nit el va posar més tard Kendrick Lamar, un recitador nord-americà d'alt nivell que va oferir un concert fantàstic, únic a Espanya, fonamentat en el repertori dels seus dos últims discos. Amb una veu amb poc cos però amb una cadència molt sensual i acompanyat per un trio que va donar un to més cru als seus temes, Kendrick va obrir amb Money trees i va tocar el cel amb I i King Kunta davant el deliri de, llavors sí, una multitud que es movia com formant part d'una jonquera. És cert que temes com Poetic justice van perdre en directe detallisme respecte del disc, va faltar volum en els cors i precisió en els efectes que pauten els canvis del tema, un dels seus actius, però es va tractar d'un cas aïllat. El concert de Kendrick va ser fantàstic malgrat no mantenir el nivell durant tota la seva durada. La tarda havia començat amb jazz, trepitjava l'accelerador amb hip-hop i més tard va acabar amb formacions menors la finalitat de les quals era el ball. La diversió va regnar al Cruïlla.