Ball de màscares

Un filó de la dramatúrgia contemporània tendeix a prendre el món del teatre com a matèria artística. Pot ser un símptoma de l’esgotament de la imaginació o de la incapacitat de tractar altres temàtiques. Com les de la realitat més roent, que prou que n’hi ha. La metateatralitat pot atènyer un punt de narcisisme o, segons com es miri, d’onanisme gremials. Però també pot convertir-se en una oportunitat ideal per reflexionar en profunditat sobre les múltiples dimensions del fet creatiu en les arts escèniques o sobre el microcosmos —peculiar i, de vegades, extravagant— en què viuen els professionals que s’hi dediquen.

A La comèdia dels quatre quadres, Núria Casado i Gual (Lleida, 1975) ha focalitzat la seva atenció en el món del teatre. En la seva prosa i en la seva poesia, amb una alta dosi de metateatralitat. Distribuïda en quatre quadres, com revela un títol més aviat anodí, arrenca amb una trobada decisiva, diabòlica, entre una jove actriu i un director de renom que condicionarà les seves vides. El tema central és la vocació pel teatre, la necessitat d’abocar-hi la vida, d’apostar-hi fort. El personatge d’Ella s’implica intensament en la professió fins al punt d’excedir els límits deontològics i confondre teatre i vida. Ell, en canvi, que s’ha enamorat d’Ella amb bogeria, perd el senderi i arriba a perpetrar una tràgica venjança.

El començament de l’obra és impactant, un duel verbal d’alta tensió, amb un desenllaç contundent. Els altres tres quadres no mantenen la tensió inicial. Excepte el darrer, en què Ella fa balanç d’una trajectòria plena de llums i ombres, un ball de màscares tragicòmic. S’hi mostra també, de manera oberta, l’artifici de les mutacions dels personatges i es clou amb una mascarada onírica d’ombres goyesques del passat. Com a teló de fons, l’evolució de l’escena catalana des dels anhels del teatre independent fins a la crisi actual, i els canvis provocats per la deriva mercantil i banalitzadora de les arts escèniques.

Guardonada amb el premi de teatre Pepe Alba 2014, de la ciutat de Sagunt, La comèdia dels quatre quadres forma part d’una trilogia que la mateixa autora ha intitulat De la màscara i que completen Estimada Sarah (2010) i Ostranenie (2015). Casado hi juga contínuament amb els replecs literaris, teatrals, artístics que —com a subtext o com a perspectiva plàstica— suggereixen lectures possibles a l’espectador còmplice. Ben escrita i construïda, amb tocs d’ironia i humor, la seva comèdia sobre el món del teatre, sobre les màscares que hi habiten, incorpora també col·lateralment llenguatges afins com la dansa o el circ.

En un treball d’intertextualitat ordit amb precisió, Casado cita en el seu text referents teatrals (Shaw, Shakespeare, Txékhov, Bergman), pictòrics (Brauner, Chagall, Miquel Àngel, Goya) i musicals (Mozart, Gluck, Mendelssohn, Mússorgski, Llach). En sintonia amb aquest conjunt d’al·lusions explícites, hi insereix, a més, acotacions minucioses que vetllen per crear una atmosfera sinestèsica i per guiar una escenificació amatent al simbolisme plàstic i musical. Si es desempallega una mica d’aquest esteticisme, si confia en una dramatúrgia més implícita i si obre el compàs a altres temàtiques més arriscades, Casado pot esdevenir una esperança sòlida de la dramatúrgia catalana.