La desgastada classe mitjana

Hi havia una seqüència especialment commovedora a Lugares comunes (2002) d'Adolfo Aristarain, en què el madur matrimoni format per Federico Luppi i Mercedes Sampietro apuntava en un bloc les despeses de les quals es podia prescindir en ple corralito argentí. Retratos de família, primer llargmetratge del cineasta de Singapur Anthony Chen, és un treball generós en càrregues semblants de debò, desgranades a través d'una mirada atenta al detall revelador i d'una narració trenada amb admirable capacitat de síntesi. El context històric és aquí el de la recessió econòmica asiàtica de finals dels noranta i l'objecte d'estudi és una família de classe mitjana, que acaba de contractar una criada filipina que molt aviat no es podrà permetre.

Chen roda el seu relat càmera en mà, a la recerca d'un naturalisme gens emfàtic, capaç d'aïllar en la domesticitat més trivial –un univers d'estovalles d'hule i roba estesa sota una finestra d'alumini– una xarxa de solituds que aprendrà a anar mudant l'hostilitat per l'afecte. El treball de concentració narrativa que emprèn el cineasta és tan radical que, a estones, pot semblar forçat que cada causa enllaci amb el seu efecte sense transicions, ni temps morts, però el que explica Chen no delata cap voluntat d'impostació i, sobretot, està engrandit pel rar do de la universalitat.