El temps i l’euro
Europa avança a força de crisi. La de Grècia posa en evidència la necessitat d'ampliar les funcions del BCE, harmonitzar les polítiques fiscals i dotar-se d'un pressupost federal
Sempre he procurat opinar sobre la realitat des d'una certa perspectiva temporal. Crec que les anàlisis són molt més objectives i fiables quan es fan havent deixat que els fets s'estabilitzin, i que se'n puguin contemplar les causes i les conseqüències amb una relativa distància. Aquest és un dels avantatges que tenen els analistes en comparació de les persones que han de prendre decisions ràpides. Estan molt més pressionades per la urgència que els imposa el ritme amb què se succeeixen els fets, i això explica molts errors d'anàlisis i també moltes decisions errònies. També és veritat que els analistes partidaris de la piulada al Twitter tenen sovint aquests mateixos problemes…
En la recent etapa del tema de Grècia i la seva possible sortida de l'euro, reconec que no he pogut seguir aquest criteri habitual de buscar la perspectiva, ja que l'acceleració dels esdeveniments ho ha fet impossible. No recordo un altre cas d'un trencament de negociacions, la convocatòria unilateral d'un referèndum i la celebració d'aquest, tot en una setmana… L'endemà de la convocatòria, vaig decidir publicar un article que podria resumir així: a) L'entrada de Grècia a l'euro va ser un error important del qual han de responsabilitzar-se tant les autoritats gregues com les de la UE. Ningú pot culpar l'altre. b) La sortida de Grècia seria un desastre per a Grècia i un important problema per als altres membres de l'eurozona. Ni Grècia en vol sortir, ni els altres desitgen que en surti. c) La continuïtat de Grècia a l'euro demanarà el compromís d'un gran esforç de modernització de la seva economia, i una ajuda inicial de la resta de socis. El volum serà gran, però es pot assumir. I d) cal deixar de banda les grans declaracions èpiques, i ni el Govern grec pot gallejar de res, ni les autoritats europees poden humiliar el poble grec per castigar els seus governs.
Una part important dels problemes que arrossega Grècia són deguts a la falta de formalitat en la seva Administració tributària
Ara, després del resultat rotund del referèndum i de la primera reacció del Govern grec (dimissió del ministre Varufakis), torno a caure en la temptació d'opinar sense temps pel mig. Voldria afegir-hi tres nous elements.
1. Negociació. El gest de Varufakis no sé si és voluntari, si ha estat propiciat per Tsipras o si ha estat insinuat per Brussel·les. En tot cas, és un clar senyal de desig de negociació per part d'Atenes. Les autoritats europees han de saber trobar ara un camí que combini la comprensió de les necessitats dels grecs i els límits de les exigències que se'ls poden reclamar, amb la fermesa que a la UE existeixen unes normes i unes regles que tots els socis hem acceptat i que un país no pot obviar, per molt que a una majoria de la seva població no li agradin. Cal recordar que els membres de la UE, i molt més els de la zona euro, hem cedit una part important de competències a les autoritats comunitàries, i que això limita clarament el nostre concepte de sobirania i de democràcia nacional.
2. Modernització. L'ajuda europea ha d'estar condicionada a un esforç important de modernització no només de l'economia grega, sinó sobretot del seu sector públic, i molt especialment de la seva Administració fiscal. Una part important dels problemes que arrossega Grècia són deguts a la falta de formalitat en la seva Administració tributària, i a la falta d'eficiència en els serveis públics. Una part de l'ajuda europea hauria d'anar destinada a aquests programes de modernització, i Grècia ha d'acceptar un cert seguiment comunitari d'aquests.
3. La zona euro. És lamentable, però Europa avança a força de crisis. Aquestes són les que provoquen els passos cap endavant, en posar de manifest el que no s'ha fet i es veu ara imprescindible. El 2012, van ser els mecanismes de rescat, i la supervisió bancària, que va ser necessari construir amb presses. Ara es posa en evidència la necessitat d'ampliar les funcions del BCE i, sobretot, de dotar la zona euro d'instruments i de recursos fiscals perquè pugui procedir a una harmonització tributària i dotar-se d'un pressupost “federal” que li permeti actuar com ho fan les autoritats centrals dels territoris que comparteixen una moneda. No sé si l'actual topada de la UE amb Grècia ens portarà a fer aquests avanços a la zona euro. Si fos així, encara que no hagi estat la seva intenció, haurem de tenir un cert grau d'agraïment als últims governs grecs…
Joan Majó és enginyer i exministre
