Tots els fantasmes de Perucho

Els comiats més sorprenents de la literatura catalana recent són els de Perucho i Porcel, tots dos des de La Vanguardia, on col·laboraven —Perucho al servei de la literatura, dels amics i dels records; Porcel, al servei d’altres coses—. Porcel ho féu amb grandesa, anunciant que es recuperava de la seva terrible malaltia i, per descomptat, anava a reprendre la seva cita diària, però seria ja “després de l’estiu, quan tornem de Sicília”. No pot un anar-se’n amb més subtil i olímpica distància. Perucho, en els últims anys obsedit amb la fugacitat i l’acabament, es va acomiadar amb aquesta frase final: “Adéu, amics, me’n vaig al cel de la literatura espanyola!”. De manera que l’autor de Llibre de cavalleries es figurava el paradís amb la forma d’una biblioteca, com Borges, autor a qui apreciava i amb el qual té un llunyà parentiu perquè tots dos empeltaven la fantasia en la Història.

Al visitant de Perucho l’aclaparaven tants volums de fosca enquadernació, vells, rars, de pàgines cruixents i resseques, clapejades pels fongs, carregades de savieses caduques, que Perucho obria per llegir una frase com si compartís un tresor. Tenia un caràcter entusiasta, parlava gesticulant expressivament i donant bots al seient, com el descriu Julià Guillamon a Joan Perucho. Cendres i diamants, que sent molt jove va tenir l’encert de conrear el seu tracte, cultiu que ha fructificat, als 12 anys de la seva mort, en aquesta extraordinària biografia que arriba amb una antologia preparada per Mercedes Montmany, que formà part dels joves intel·lectuals madrilenys que van contribuir al renaixement de Perucho després de 1980.

Un dels episodis il·luminadors del llibre és el dedicat a l’entrevista de Porcel, poc després del maig del 68 a París, per a la revista Destino, on veiem Perucho com una figura pueril i passada de moda: “Crec en els plats voladors, que són objectes misteriosos”, diu, i, sense solució de continuïtat passa a uns altres plats: “El plat més important de la cuina nacional és la favada asturiana”. Com diu Guillamon, “Després d’una entrevista com aquesta, qualsevol hauria quedat tocat”. Cinc anys més tard era una Montserrat Roig de 25 anys la que l’entrevistava per a Serra d’Or, i també creia necessari puntualitzar la seva llunyania d’aquell senyor conservador.

Perucho (1920-2003), fill d’un botiguer catòlic que li va transmetre la moral del treball i l’ordre, durant la Guerra Civil va experimentar l’angoixa dels cotxes que de nit s’aturaven prop de casa per endur-se algú de “passeig”, i un cop mobilitzat va espetegar en una bateria antiaèria a l’espectacle-pànic dels bombardejos de Barcelona. Aquestes experiències van contribuir a mantenir-lo fora de qualsevol forma de compromís polític directe (més enllà de reivindicar, ja en democràcia, amb certa irritació, alguns autors de dretes oblidats a posta). Obeint el seu pare es va llicenciar en dret, va fer oposicions i es va guanyar la vida com a jutge. Poeta de vocació, durant les dues primeres dècades del franquisme va anar afermant-se en el panorama literari català gràcies a l’èxit de la novel·la Llibre de cavalleries (1957). Però només tres anys després, la més reeixida, Les històries naturals —l’aventura del vampir català Onofre de Dip, senyor feudal contagiat de vampirisme durant el viatge de noces de Jaume I a Hongria, que passat els segles, a la primera guerra carlista (1833-1840), dessagna el general carlista Cabrera—, va concursar al premi gran de l’època, el Joanot Martorell; en el jurat figuraven amics de Perucho, que no li van donar ni un sol vot: Carles Soldevila, Espriu, Joan Fuster, Tasis i Maria Aurèlia Capmany també creien que la seva estètica estava passada i que els temps exigien més compromís sociopolític. En endavant Perucho es dedicà a l’articulisme a La Vanguardia i a Destino i a dirigir una editorial a imatge de les seves inquietuds, i no tornà a escriure novel·la fins 20 anys després, quan guanyà el Ramon Llull per Les aventures del cavaller Kosmas.

Aquestes i altres vicissituds i conjures i malentesos de l’època estan exposades en aquesta que és, a més de la seva biografia, la d’una generació literària que es va haver d’obrir camí amb l’estigma de la guerra i la dictadura, la molèstia castradora de la censura i la humiliació de la vigilància permanent, context en el qual ell va procurar viure al més feliçment possible, ésser una bona persona, satisfer la seva avidesa de coneixements i esmorteir una nostàlgia angoixada, difusa i creixent sota la seva aparença de bon vivant.

Es podrien dir moltes coses més d’aquest llibre admirable, però prefereixo recordar Perucho a la seva sala d’estar, parlant de les cases a les quals renuncià perquè les habitaven fantasmes, i descrivint els indicis que delaten l’home sens dubte endimoniat, com Salvador Dalí...

Perucho era, a més d’un gran autor, un home divertit. Em va servir d’una ampolla d’antic vidre llaurat un licor espès i carmesí com robí líquid: licor de cireres que li enviaven des de no sé quin poble, d’història molt curiosa que es posà a explicar... Li vaig preguntar si no m’acompanyava: no podia, el metge l’hi tenia prohibit, però li agradava veure que jo ho bevia amb gust. I, assegut amb les mans encreuades, observava, amb concentració, com jo bevia el misteriós licor vermell; ell ho assaboria per delegació... una cosa característica del seu hedonisme, la seva generositat i el seu sentit refinat de l’estètica i del valor de les coses materials quan les realça la llegenda.