El referèndum grec

Des de demà, vencedors o perdedors, tant Grècia com l'eurozona, han d'afanyar-se per amortir els efectes negatius que, sigui quin sigui el resultat, tindrà el referèndum d'avui: un referèndum estrany per tradició, ja que durant el segle XX n'hi ha hagut set en aquest país, tots dedicats no a una qüestió econòmica/europea, sinó a temes constitucionals (monarquia o república, noves constitucions); i també perquè en aquest cas no s'utilitza, com se sol fer, perquè la ciutadania validi una decisió del Govern, o per triar entre dues opcions de gobernança, sinó amb el designi de rebutjar una proposta econòmica dels socis.

El referèndum és un recurs legítim, però no la panacea de la democràcia. I menys encara el que distingeix una democràcia autèntica d'una altra de bastarda. Només les eleccions lliures són distintiu exclusiu de la democràcia. La prova és Grècia: de les set convocatòries, tres van ser fetes per dues dictadures, la dels anys trenta i la de la junta dels coronels (1967-1974).

A més, el biaix partidista que el Govern ha imprès a la votació (la reclama per reforçar-se a si mateix, en un tema en què falta consens) augmenta els perjudicis. Amenaça de dividir més la població (alhora que pot cohesionar els disgustats socis) i d'enfrontar els grecs amb els altres europeus (contra les decisions dels quals se'ls convoca). Tot això en un clima de tensions socials derivades de la brutal factura de la crisi econòmica i de la seva injusta redistribució en detriment dels menys afavorits.

Així que d'una convocatòria poc encoratjadora no cal esperar-ne un resultat òptim. Però a l'efecte de la negociació amb els socis de l'Eurogrup, a Grècia li convé infinitament més el sí a la proposta europea que el seu Govern va rebutjar, que el no. I no perquè el vot afirmatiu sigui taumatúrgic: la proposta que es vota ja no és sobre de la taula. Encara que és obvi que pot ressuscitar-se més fàcilment si s'aprova que si es rebutja una altra vegada.

Com que va caducar, existeix el risc que els creditors més enrocats exigeixin endurir el pla. Seria el corol·lari de la lògica econòmica que la deterioració economicofinancera grega d'aquest semestre exigeix més ajustos: tot plegat políticament desastrós. A més, el sí suposaria la dimissió de l'actual Govern i convocar eleccions, la qual cosa podria tenyir d'inestabilitat política la ja extrema debilitat econòmica.

Els perjudicis serien molt més greus si triomfés el no. Com que no té la protecció d'un pla de rescat, Grècia hauria de negociar-ne un altre (com ja va demanar). Però la ja esquerdada confiança dels donants es desplomarà si avui s'opta per negar les mesures que ells consideren convenients, ho siguin més o menys. L'incentiu directe a un acord ràpid, fins i tot provisional, és escàs: encara que el mediat —preservar la moneda única— sigui capital. I des d'aquí no és descartable qualsevol seqüència de desastres: suspensió de pagaments o default, creació d'una altra moneda dolenta, sortida de l'euro, ruïnes familiars i austeritat endurida. Per a Grècia; però en el seu grau màxim debilitaria tota l'eurozona, la moneda única (ja no irreversible) i la credibilitat de la Unió (per no resoldre un tema que equival al 2% del seu PIB). El no és enormement pitjor que el sí.