“Né”

Els ciutadans grecs han començat a percebre que l'allunyament del consens europeu pot comportar uns costos encara pitjors que els de la —ja reformada— antiga política d'austeritat extrema. El corralito que els impedeix gairebé absolutament des d'ahir mobilitzar fons personals o finançar a curt termini les activitats de les seves empreses és moltíssim més dur que el practicat per l'Argentina fa gairebé tres lustres. Encara que el Govern intenti suavitzar-lo amb mesures meitat comprensibles, meitat populistes: facilitats als jubilats, transport gratuït per a tothom.

Al mateix temps, el Govern d'esquerra radical i dreta ultranacionalista intenta enganyar sobre la naturalesa del referèndum que ha convocat. El presenta com un mer recurs democràtic —que ho és: encara que no sempre sigui l'eina més perfecta de les democràcies, també el fan servir les dictadures—, de caràcter innocu, perquè el poble grec “decideixi si accepta o no” les propostes dels socis europeus. Així el conceptua Tsipras en una carta als primers ministres de l'eurozona, demanant de nou una pròrroga d'un mes al rescat que acaba aquesta nit.

Però aquella aparença d'equidistància oculta que el mateix Tsipras convoca a votar contra les propostes europees perquè suposen, diu, “humiliar” els grecs. I ara té la increïble audàcia d'insistir als socis/creditors en què li donin una moratòria per votar després contra ells.

Per això, davant la injusta retorsió d'un mecanisme democràtic, el plantejament del president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, a primera vista simplificador, encerta de ple. “Un vot no significa que Grècia diu no a Europa”, va resumir. Per això va demanar el sí —né, en grec demòtic— als ciutadans de la República Hel·lènica.

És un plantejament de risc, però ja era hora que les institucions europees parlessin un llenguatge polític clar, més enllà de tecnicismes. Ho és, perquè no està gens clar l'eventual resultat de la votació: els grecs es manifesten molt europeistes, però també són sensibles a les proclames nacionalistes, i més després de llargs anys de crisi i sacrificis socials ingents. I ho és també per la seva gestió posterior: seria Tsipras un negociador creïble si els grecs li donen l'esquena obligant-lo a acceptar el que emfàticament rebutja?

Naturalment que l'envit no afecta només Grècia. L'impacte de la ruptura unilateral de les negociacions per Atenes, i del consegüent corralito, va generar turbulències als mercats financers de tota la UE, les borses, les primes de risc... Encara que notori, l'efecte ha estat de moment limitat. Però no és segur que segueixi sent així si la situació empitjora, com és més que possible. Encara que les autoritats —també les espanyoles— fan el correcte en ressaltar que la conjuntura i l'equipament de la unió monetària són molt millors que els de 2010.

Aquesta crisi afectarà també les actituds i els conceptes. Molts descobriran que és millor la sobirania monetària compartida de facto que una pretesa sobirania nacional pretesament il·limitada, però que al primer revés cedeix pas a l'imperi dels mercats. Dels mercats internacionals? Ni tan sols. Del minimercat domèstic: del vot de retirada de confiança a través dels caixers automàtics.