‘Corralito’ a Grècia

Les autoritats gregues van dictar ahir la restricció gairebé absoluta de les transaccions dineràries, el tancament dels bancs i la clausura de la Borsa. Ho van decidir així davant l'evidència de la pèrdua de confiança del públic, que havia accelerat la retirada de dipòsits des que el primer ministre, Alexis Tsipras, va trencar amb l'Eurogrup en anunciar un referèndum contra l'oferta europea per perllongar el segon rescat. El Govern va decidir l'estricte control de fons o corralito malgrat que, hores abans, el Banc Central Europeu (BCE) havia decidit mantenir la liquiditat d'emergència que subministra (més de 84.000 milions) als bancs grecs. Aquesta decisió va alliberar les institucions europees de responsabilitat en aquesta última fallida de l'economia grega, va confirmar el BCE com a pilar de l'estabilitat de l'euro i va validar la interpretació que dels seus estatuts fa el seu president, Mario Draghi, enfront d'un ala dura de governadors.

La primera víctima és la gent de Grècia, que veu limitada la seva capacitat de retirar efectiu dels caixers a uns mínims diners a la butxaca. La segona és l'economia grega, que comença a registrar un bucle similar al de l'Argentina, iniciat el 2001 i que encara manté qüestions sense resoldre. La tercera, l'àrea euro, que s'enfronta a un revés inèdit almenys des de principis dels noranta amb la crisi del Sistema Monetari Europeu: s'han d'arbitrar immediatament les mesures urgents per minimitzar l'impacte de la turbulència en el sistema bancari dels veïns balcànics, la prima del risc dels perifèrics i la confiança general en la moneda única.

La pitjor part recau sobre els grecs. Perquè aquest tipus de crisi se sap bé com comencen, però no com s'acaben. La regla és l'imperi de la incertesa, que substitueix la previsibilitat, principal condició de l'estabilitat monetària i requisit de prosperitat econòmica i social. L'exemple argentí traça una pauta gens excloïble en aquest cas: primer vénen les retirades de dipòsits, després el corralito, després la suspensió de pagaments o default, el tancament dels mercats exteriors per finançar el deute públic i l'activitat privada. I tot això acompanyat d'una forta crisi social i el descrèdit de governants i institucions. Recuperar el punt de partida és ardu, i en ocasions, impossible.

A diferència dels argentins, els grecs tenen una possibilitat d'esbiaixar aquell malson: derrotar el Govern que els hi condueix al referèndum del proper diumenge i votar a favor de la proposta d'acord de l'Eurogrup. És una opció difícil, perquè en moments crispats i emocionals, i de tanta inseguretat per a les persones, l'apel·lació als sentiments nacionals, a l'orgull patriòtic i al perill del soci caricaturitzat com a enemic exterior solen mostrar gran eficàcia: de fet, ja han estat utilitzats pel Govern d'esquerra radical i dreta ultranacionalista. La tendència a evitar ser inclòs entre els traïdors a la pàtria és molt potent. Per això, tot el que contribueixi a la transparència és clau. I és oportunísima la reacció del BCE, així com la de la Comissió Europea publicant l'oferta de l'Eurogrup que Tsipras va rebutjar, malgrat que és tan propera a la seva.

Ara bé, la paraula és dels grecs. Ells decidiran si els convé córrer el risc de sortir de l'euro i relegar-se a ser un racó irrellevant —i hostil— d'Europa.