Pensionistes grecs: “Que deixin de ficar la mà a les nostres butxaques”

La Maria (nom suposat), veïna del suburbi d'Agios Dimitrios, no vol imaginar com poden afectar a la pensió del seu marit, única sustentació econòmica de la família, les noves mesures que preparen el Govern d'Atenes i els seus socis. “Si fins ara era un drama tirar endavant, a partir d'ara serà un martiri”, explica a les portes d'un supermercat de la popular barriada de la perifèria atenesa. De la mà porta un dels seus dos néts, una criatura de sis o set anys; els nens, juntament amb els seus pares (dues parelles, tots quatre a l'atur), depenen de la Maria i el seu marit per tirar endavant. “Que de quant és la pensió? Tant se val la quantitat… sigui la que sigui, no ens arriba”, diu la dona, de 70 anys, amb la lluentor de l'orgull als ulls.

“Jo no tinc pensió, no he treballat fora perquè vaig decidir cuidar dels meus fills. Quina ironia que al cap dels anys hagi de tirar endavant una altra vegada, i amb ells els seus fills, els meus néts”. Amb prou feines els avis ajuden amb el que poden, avui amb una bossa de menjar, demà amb la compra, la roba o el pagament d'uns rebuts… “A nosaltres, que no vam estudiar, ens van dir que amb estudis la vida seria més fàcil, i aquí té els meus fills, el gran és universitari i té idiomes, la petita té informàtica, aturats des de fa anys. Ho vam donar tot per ells, i ara ho continuem fent. Grècia passa gana”, afegeix, en un lloc on no és difícil, diuen els veïns, veure gent remenant entre les escombraries.

Com la de la Maria, moltes famílies gregues depenen per sobreviure d'una pensió, l'última taula de salvació –i cohesió social– per a bona part de la població; per al 52% de les llars, són la seva principal font d'ingressos, segons dades de la patronal. Els 2,5 milions de jubilats del país són per això un dels col·lectius electoralment més sensibles –i socialment el més recelós– davant el previsible acord que el Govern d'Alexis Tsipras firmarà a finals d'aquesta setmana amb l'antiga troica, malgrat que era una de les línies vermelles que l'Executiu havia promès no traspassar. El 45% perceben una pensió inferior a 665 euros, per sota del llindar de la pobresa fixat per la Unió Europea (el 2009 en aquesta franja només hi havia el 20% dels jubilats).

“Només el 14% cobra més de 1.050 euros al mes”, explica Manolis Rallakis, secretari general de la Federació de Pensionistes del sector privat, que perceben les seves pensions de la caixa IKA, el fons de pensions més important del país. Hi ha almenys set grans federacions o unions sectorials de pensionistes més; però la de Rallakis és el nucli dur, batallador, no en va “engloba tota la classe obrera”, recorda aquest antic soldador de 75 anys, jubilat fa 15 i la pensió del qual s'ha vist disminuïda en un terç d'ençà que va començar la crisi, fins a poc més de mil.

Rallakis no s'estalvia qualificatius per definir el probable acord de Tsipras amb Brussel·les. “No és gens positiu, i no parlo només dels pensionistes, sinó dels treballadors en general. Ens afectarà també directament la pujada d'impostos, ja que disminuirà encara més el nostre escàs poder adquisitiu. Volem mantenir les pensions, però també recuperar el que ens han pres. Han de deixar de ficar la mà a les nostres butxaques, perquè ja no ens arriba ni per a medecines; si no ho fan, ens tindran al davant, i saben que els nostres vots valen el mateix que els seus”, protesta, esgrimint a manera d'exemple la marxa de jubilats de tot Grècia al centre d'Atenes. “No estem demanant res gratis, només reivindiquem els nostres drets, les jubilacions que tenim les hem cotitzat, incloent-hi la paga de Nadal que ens van prendre. En cinc anys només hem vist retallades: les pensions principals de més de mil euros s'han reduït en un 40%; totes les complementàries, en un 60%”, afegeix.

Grècia dedicava fins ara a les pensions gairebé el 18% del seu pressupost, amb situacions tan peregrines com la jubilació anticipada a partir dels 52 anys d'una trentena de professions “de risc” –entre les quals perruqueres, cantants d'òpera o càmeres de TV—, però Rallakis nega la més important: que els grecs estiguin entre els pensionistes més ben pagats d'Europa. “Estem per sota de la mitjana de la UE. Puc entendre les crítiques per les jubilacions anticipades, però és una fal·làcia que cobrem més que els alemanys, com diuen molts”.

Al seu costat, Panaiotis Sofós, vicepresident de la federació, titlla d'“antipopulars” les mesures de l'acord. “Són una continuació de les polítiques de la troica, al dictat de l'Eurogrup i, per tant, del capital”. La vena militant, obrera, batega amb ràbia en tots dos, per bé que asseguren que no tenen vincles amb cap partit d'esquerra. Sofós, extreballador del metall, assegura haver perdut “uns 8.000 euros l'any, al voltant de 600 al mes” per les retallades. “I l'acord [amb els socis] encara no s'ha tancat, així que pot ser fins i tot pitjor del que ens temem”, sentencia, pessimista.