Laporta, torna l’ariet del Barça

El procés sobiranista català ha guanyat un excel·lent ariet en la figura de Joan Laporta, precandidat a les eleccions del FC Barcelona, seriós aspirant a presidir la institució que ja va dirigir embolicat en la bandera catalana des de 2003 a 2010. No hi ha dubtes sobre la trajectòria política de l'advocat barceloní, militant als anys 90 del Partit Independentista (PI) de Pilar Rahora i Àngel Colom, diputat al Parlament de Catalunya després de fundar Democràcia Catalana el 2010 i ser cap de llista de Solidaritat Catalana i finalment edil de l'Ajuntament de Barcelona en coalició amb Esquerra Republicana.

Els càntics d'“independència” van ressonar divendres a la tarda a la seu electoral recentment inaugurada de Laporta, que torna de manera fragorosa al futbol, com si es tractés de la reencarnació del líder religiós de 2003, després d'un pas més anònim, o si es vol altruista, per la política, un territori en el qual el seu missatge perd força davant la força de la dialèctica Mas-Junqueras. “Qui fa campanya per Catalunya és el PP de Madrid”, va afirmar. “La nostra candidatura està compromesa amb el país”. El FC Barcelona sempre va ser un agent actiu del catalanisme en els temps en què va manar el desacomplexat Laporta.

Els càntics independentistes que es repeteixen al minut 17.14 de cada partit al Camp Nou s'estendran a la llotja si Laporta guanya Josep Maria Bartomeu, el president sortint, més passiu i, al final, igualment implicat per la pressió popular en la defensa del país, la cultura, la història i la llengua, com va quedar demostrat quan la directiva va signar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, va cedir el Camp Nou per al Concert per la Llibertat i la Via Catalana i va decidir que els colors de la tercera samarreta de l'equip siguin els de la senyera, la bandera de Catalunya. Laporta no escoltarà sinó que agitarà el Camp Nou.

De la mateixa manera que passa amb moltes de les consultes catalanes, l'independentisme serà també una de les claus dels comicis blaugrana, que curiosament se celebraran el 18 de juliol, data de l'Alçament Nacional. Les dates no accepten bromes, i menys amb Laporta, que ja es va enfrontar a una crisi de govern seriosa el 2005 quan es va saber que el seu cunyat Alejandro Echevarria, decisiu per al bon funcionament del vestidor del Camp Nou, continuava vinculat el 2005 a la Fundació Franco. Si la trajectòria política de Laporta és inequívoca, també se sap que el seu referent esportiu és Johan Cruyff.

El cruyffisme i el catalanisme són les bases que jugarà Laporta. Han estat des de sempre les seves dues grans causes, al govern i a l'oposició, i per tant formen part del seu equipatge, també pel 18-J. Més opinables són els altres pilars del seu ideari: La Masia i Unicef. El culte a la pedrera es va desenvolupar sobretot a partir de l'èxit de Guardiola, rival de Laporta a les eleccions de 2003 abans de ser el seu entrenador des de 2008, mentre que el patrocini d'Unicef es va consumar després d'experiències fallides amb cases d'apostes, firmes farmacèutiques i fins i tot amb les joventuts del govern de la Xina.

Presidència contradictòria

L'obra de govern de Laporta va ser tan contradictòria que va passar de protagonitzar una victòria per sorpresa (2003) a patir una moció de censura (2008) salvada amb el vot en contra del 60% dels socis. A un excel·lent inici, quan va exercir de president institucional, fins i tot amb els pantalons abaixats a l'aeroport, i va delegar en Soriano, Rosell i Ingla i es va ajustar al pressupost de la directora general Anna Xicoy, va seguir un final tempestuós, amenitzat per les festes amb cigars i xampany, els negocis amb l'Uzbekistan, les denúncies per espionatge i el balafiament, consumit per l'èxit de l'equip de Guardiola.

De repudiat, a idolatrat

Laporta ha passat de ser repudiat a idolatrat per l'afició del Barça. Va haver-hi un moment, quan es va desencadenar la crisi d'Anoeta, en què es pronosticava el seu retorn per aclamació pel desastre de les juntes de Rosell i Bartomeu. Semblava l'hora de la seva venjança davant dels qui el van abandonar el 2005 i el van denunciar als jutges el 2010. I després, quan Messi, Luis Suárez i Neymar van dibuixar el camí del triplet, els seus amics li van aconsellar que ho deixés, que no es presentés, que s'oblidés del Barça. Al cap i a la fi, ja es parlava més de Luis Enrique que de Guardiola i la fundació de Cruyff pactava amb la del Barça.

El que passa és que res estimula més Laporta que els grans desafiaments, com ja va passar el 2003, quan va guanyar contra pronòstic i amb el cimbell de Beckham la candidatura de Bassat que reunia el poder polític (Roca Junyent), econòmic (Alemany) i esportiu (Guardiola). També ara s'afirma que el soci del Barça està satisfet i puntua amb un notable la gestió de Bartomeu, que ja no presideix un club que és més que un club sinó el club més ric del món, cosa que irrita Laporta. A Bartomeu, l'avala la caixa registradora; Laporta es val del gas sentimental; un mai no va pensar a ser president i l'altre mai no va voler deixar de ser-ho. Laporta sempre juga a l'atac.