Divorci després de 37 anys de relació

Convergència i Unió han donat per trencada aquesta setmana una relació de 37 anys en la qual totes dues parts han sobreviscut a tota classe d'avatars polítics, canvis de líders i de Govern, fins que l'aspiració de la independència s'ha fet impossible de portar.

El partit que va fundar Jordi Pujol el 1974 i el que va néixer el 1931 impulsat per Manuel Carrasco i Formiguera van començar la seva convivència política de fet el setembre de 1978, tot i que no va ser fins al 2 de desembre de 2001 que van signar papers.

Aquell dia va néixer formalment la federació CiU. “Som un equip de persones que volem ser la teva veu a les institucions del nostre país, des dels ajuntaments a la Generalitat. I també ho volem fer arribar a Madrid i a la Unió Europea”, pot llegir-se encara a la web de la federació.

Aquell desig d'estar present al Congrés dels Diputats es va plasmar a les generals de 1979, les primeres en què van concórrer junts tots dos partits. Anem per feina!, va ser el lema electoral de llavors, fent bé el tòpic del català emprenedor, i reclamaven en el seu cartell de campanya “economia, ordre, benestar i Estatut”. Pujol estaria amb prou feines uns mesos en l'escó, perquè el 1980 es va presentar a la presidència de la Generalitat i va guanyar contra pronòstic les primeres autonòmiques de la democràcia. Després seguirien deu victòries més, tot i que la unió de l'esquerra va evitar el 2003 i 2006 que CiU continués a la plaça Sant Jaume.

La dolçor del triomf sempre va ser repartida pel patriarca nacionalista, de manera que a Unió Democràtica no li va faltar mai una quota de consellers, especialment en les carteres de Justícia i Ocupació, que sempre els semblaven reservades.

Els democristians també van tenir sempre la seva proporció de candidats en totes les llistes electorals. 75%-25% ha estat la xifra que s'ha aplicat de manera genèrica en aquests anys replets de guerres soterrades pel lideratge i acusacions de deslleialtat que sempre acabaven en reconciliacions.

L'autoritat de Pujol semblava indiscutible perquè el matrimoni continués unit, fins que el sogre va admetre que podia donar poques lliçons de bon comportament polític. El desafiament polític llançat per Artur Mas i la seva persistència a abraçar la independència van acabar per confirmar una ruptura esperada, ja que Josep Antoni Duran Lleida sempre ha dit que no està per la secessió.

Tots dos partits semblen felicitar-se ara per la separació i emprenen vides separades, però primer queden per ventilar els detalls de la ruptura. El més simbòlic, el paper de Duran al Congrés, on ara és president i portaveu del Grup Parlamentari Català, a més de president de la Comissió d'Afers Exteriors. Es dóna per fet que el grup es dividirà si ho permet el Reglament i si no, actuarà amb dos portaveus diferents. I després queden els detalls del deute conjunt de 37 anys de convivència política.