Cantant amb Pablo Alborán

Pocs artistes, molt pocs, gaudeixen actualment del seguiment que té Pablo Alborán, com a mínim a Barcelona. Esgotar les localitats per a dos Sant Jordi seguits (el primer ahir i aquesta nit el segon, a les 21.30) i portar un bon ritme de vendes per a un tercer concert programat al mateix lloc per al 23 d'octubre, no és una gesta a l'abast de qualsevol.

El malagueny presentava el seu últim disc, Terral, i, segons fonts de l'organització, unes 16.200 persones es van aplegar ahir a la nit al poliesportiu olímpic més per exterioritzar el seu entusiasme que per escoltar-lo. Una vegada més s'ha produït el fenomen curiós que, malgrat no quedar entrades a la venda, la pista es veia només mig plena; la causa era l'altíssima densitat de fans just al davant de l'escenari, mentre que la part posterior estava deserta. Una densitat realment asfixiant: ja abans de començar el concert, els serveis mèdics van haver d'evacuar alguna persona desmaiada.

Amb dotze minuts de retard les llums es van apagar i una immensa cridòria gairebé va tapar el so d'una road movie amb final galàctic que va precedir la sortida d'Alborán, rebut per centenars de mòbils apuntant-lo. Va començar directament amb el seu últim disc i aquestes més de 16.000 veus van cantar amb ell Está permitido. Ja des d'aquesta primera cançó, el Sant Jordi va entrar en moviment. Res d'anar escalfant-se a poc a poc, Pablo Alborán va començar a dalt del tot i no va baixar d'aquí.

Vestit amb un discret polo blau, la barba perfectament retallada i un somriure d'orella a orella, Alborán es va asseure davant d'un piano de cua en el seu tercer tema i s'hi va quedar una bona estona cantant amb el seu públic. Aquesta va ser la constant: més que un concert va ser això que els anglosaxons anomenen un sing-along, és a dir, que la gent acudeix no per veure o escoltar, sinó per cantar, i a Pablo Alborán això li agrada perquè no va parar d'animar el personal perquè l'acompanyessin.

Un concert relativament previsible que va tenir la seva sorpresa inesperada quan Zaz va aparèixer a l'escenari. La jove diva francesa és un d'aquells noms que cal seguir i perseguir (atenció: el proper 25 de juliol serà al Poble Espanyol). Primer van compartir junts un tema de l'últim disc d'Alborán i després, la francesa se'l va endur al seu terreny per reprendre un vell hit d'Edith Piaff, Sous le ciel de Paris, i Alborán es va defensar la mar de bé jugant en camp aliè. Va ser l'únic moment de la vetllada en què el públic va estar callat.

Alborán va continuar combinant temes recents amb uns altres de més antics acompanyat d'una bona banda, una magnífica realització videogràfica i els continuats crits de Pablo! Pablo! El malagueny va fer un concert rodó sense sortir mai del guió, cada cançó és un himne a compartir i els lleugers tocs flamencs o llatins tenen una importància menor. Va tocar també la guitarra i el caixó i, sobretot, va animar el personal a moure els braços i cantar. I ho va aconseguir del tot: al Sant Jordi es va cantar, es va ballar i, al final, tothom entusiasmat es va endur alguns alboranes al mòbil (les càmeres tampoc van parar durant tota la nit) per seguir-ne gaudint a casa.