Filmografia de denúncia política i social amb ulls de dona

El cinema fet per dones no va més enllà del 10% de la producció. “Molt lluny del que es podria esperar, només cal fer un cop d’ull a les cartelleres per veure-ho”, explica Anna Solà, directora —juntament amb Marta Selva— de la 23a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona. Un festival que en la seva primera edició, el 1993, va tenir com a eixos la denúncia política i social i les reivindicacions feministes, i una temàtica que torna a estar present aquest any: “És que vivim un moment bastant semblant”, afegeix Solà.

La Mostra, que va començar dimarts amb una projecció a la plaça de la Virreina de Gràcia, fa una retrospectiva sobre la figura d’Helena Lumbreras, una de les poques dones que als anys setanta va realitzar reportatges, curts i produccions cinematogràfiques amb un fort component polític: “Es pot afirmar que era cinema de militància i de risc perquè ho feia en la clandestinitat”, resumeix Solà. Spagna 68 (L’avui és dolent, però el demà és meu) —un reportatge de la crispació d’aquell moment polític—, El camp per a l’home (1973) —que denunciava els problemes dels minifundis gallecs i els latifundis andalusos— i El quart poder (1972), que analitzava el paper dels mitjans de comunicació en els últims anys del franquisme, són algunes de les cintes de Lumbreras que literalment s’han rescatat pel Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya.

Un altre dels blocs destacats de la Mostra és el de Pioneres Soviètiques, que agrupa diverses cineastes dels anys 1927 i 1928, com Esfir Shub i Olga Preobrazhenskaja,al voltant de la vida del tsar Nicolau II des de l’òptica revolucionària i les dificultats de la vida de les dones en l’entorn rural.