El nostre gripau de cada dia

Tinc un bon amic que celebra els gols dels seus ídols amb fervor i remordiment. Salta del sofà, s'abraça a la tele i, tot seguit, crida al golejador que retorni la pasta que té a Suïssa o a Andorra. És una celebració que uns atribuirien a un trastorn bipolar i uns altres a una esquizofrènia no diagnosticada.

No, el que pateix és un simple atac de quotidianitat. De partit de futbol a partit polític, al meu amic li passa el mateix que a molts dirigents i a no pocs votants a l'hora de gestionar les contradiccions. Uns abracen tant el líder de l'equip que quan s'assabenten que té diners a Andorra s'enfonsen en una depressió profunda. Uns altres busquen en el joc una puresa que la política no pot prometre. Els que menys, creuen encara en absoluts de justícia, eficàcia i democràcia. Exigeixen al futbol la neteja del ballet quan s'assembla més al rugbi, esport en què, com diu el poeta, es pren partit fins a tacar-se.

On situem el nivell d'integritat? El primer llistó del nostre temps postcrisi (dC) el va posar el Podem pre-Monedero amb la seva sistematització de les idees de màfia o casta. Era difícil escapar a aquella esmena a la totalitat, però avui Don Limpio ha de pactar amb les circumstàncies. Les circumstàncies són la casta del PSOE. O aquí, la del PSC. O la d'Iniciativa, els seus 32 anys de govern a Barcelona i 12 milions d'euros de deute a La Caixa.

En aquesta política del sil·logisme en què els càstigs han arribat sols, ens hem de remuntar al PP i a la seva política antiterrorista per trobar alguna cosa que se li assembli. Era l'època de la demagògia d'Acebes i Aznar per situar ETA en tot el que no era el PP. Com que ERC tenia contactes amb EH i amb el PSC, per irradiació, el PSOE acaba estant a prop de la banda terrorista.

La nova política ha de ser una combinació de paraules i fets

Amb els càstigs sempre passa el mateix, un mai no és prou honrat. Els candidats a la presidència dels Estats acostumaven a dir que no es podien guanyar unes eleccions sense els magnats del petroli, però que després era impossible governar amb ells. Els amagaven de la mateixa manera que Barcelona en Comú amaga Iniciativa. No sé què va haver de pensar Ada Colau la nit que Laia Ortiz tuitejava amb afectació el compte dels sense sostre que s'anava trobant per Barcelona. Jo li podria recordar la dels subsaharians sense sostre que va enviar a Alcarràs l'aleshores alcaldessa accidental Imma Mayol. Tampoc estaven prou nets per estar a la plaça de Catalunya. 32 anys: la puresa acostuma a contenir un elevat percentatge de demagògia.

No vaig votar Ada Colau, entre altres coses perquè no visc a Barcelona. Com a futura alcaldessa li desitjo, malgrat la rèmora d'Iniciativa, tota la sort del món. És més, crec que si els partits tinguessin dos dits de front farien una oposició constructiva, facilitarien les mesures d'urgència social que proposa i col·laborarien en el desenvolupament econòmic de la ciutat. Uns purgarien la supèrbia demostrada i uns altres la seva incompetència. Potser seria un bon primer pas per a la seva regeneració i per demostrar que la nova política ha de ser una combinació de paraules i fets, de formes i continguts.

És cert, no hi ha res gratuït. Com Colau, tots ens hem d'empassar el nostre gripau d'Iniciativa perquè la política és un gran banquet de gripaus amanit amb tota mena de condiments. Jugar amb les contradiccions de l'adversari és inevitable, però el que és dolent d'aprofitar-se'n és que tard o d'hora al més pur dels defensors dels okupes li surt un pis turístic. Llavors els efectes són devastadors: com més alt puja el mico, millor se li veu el cul.

Amb els problemes que arrossega la ciutat, un pis turístic és una ximpleria, però és que quan ens prometien nova política, no es tractava precisament d'això? De proposar un nou estil i de creure que els electors som prou madurs per reconèixer el valor dels polítics que es mengen gripaus per nosaltres. Si tots ens mengem el nostre gripau diari, com no imaginarem els menús que ens sobrevolen?

El primer compromís de la nova política hauria de ser no tractar de ximples els ciutadans. Més que res, per poder-se diferenciar en alguna cosa de la vella.

Francesc Serés és escriptor.