La favorita del clan Iglesias

Bolonya és una ciutat d’activisme universitari del morro fort. Qui hi ha estat uns dies, amb certa voluntat sociològica i més enllà de la peregrinació turística, entendrà per què és un racó ideal per forjar aliances roges. A Bolonya, fent l’Erasmus del curs 1999-2000, es van conèixer Pablo Iglesias i Gemma Ubasart. Iglesias, el profeta dels nous temps, i Ubasart, estudiant de Ciències Polítiques amb ganes de canviar el món. Arribat el moment de dur a terme la revolució, el record de Bolonya els ha reunit.

Ubasart (Castellar del Vallès, 1978) té una experiència acadèmica extensíssima: Science Po de París, London School of Economics, la Universitat d’Otawa, docència a l'Amèrica Llatina... Els seus coneixements combinen de meravella amb uns rínxols i un somriure fràgil, de nena que no ha trencat cap plat. Té una manera d’expressar-se en públic que delata certa incomoditat en el cos a cos. És més de xiuxiuejar que de cridar; parlant belluga insistentment el cap i els braços; allarga les frases amb una cantarella amb la qual sembla que estigui reflexionant què ha de dir a continuació.

Ubasart allarga les frases i  sembla que estigui reflexionant què ha de dir a continuació

Hi ha intervencions seves en els primers anys de La Tuerka, un dels mitjans orgànics de Podem, que corroboren la tradició d’aquesta manera seva de parlar. Paro atenció a un vídeo del 2012 que anuncien amb el títol “Gemma Ubasart versus Tania Sánchez. Un dels moments de polèmica constructiva”. La polèmica consistia en l’una i l’altra defensant que a la seva comunitat autònoma s’havia retallat més. Les diferències eren sobretot d’estil. Mentre que Sánchez exposava amb senzillesa que Madrid patia més que Catalunya, Ubasart s’explicava amb aquest discurs: “Jo sóc poc amiga dels debats teòrics sense plasmació material... Aquestes confluències es teixeixen quan la materialitat ens obliga... Catalunya és una excepcionalitat material, és un laboratori postmoliberal, ja no és neoliberal, és postmoliberal”. Iglesias semblava satisfet amb l’anàlisi d’Ubasart; assentia amb el cap, com si hagués quedat ben clar el que la seva amiga de Bolonya volia comunicar, malgrat que és un discurs totalment incomprensible per al ciutadà mitjà.

Más información

Gerardo Pisarello, l’altre català de Tucumán

Ubasart té a Podem el càrrec de secretària de Plurinacionalitat i Polítiques Públiques per al Canvi. És un dels càrrecs de pes del consell ciutadà, l’executiva del partit. La seva primera gran aparició pública va ser al míting de Podem al pavelló de Vall d’Hebron, el desembre passat. Entre aquelles onades d’admiradors que volien tocar el profeta de la cueta, onades que arribaven i marxaven, Ubasart era l’escollida, la que estava amb ell en tot moment, la que el precedia en el discurs. També hi eren Gemma Galdon i Beatriz Rilova, les altres catalanes del pinyol de Podem, però Ubasart caminava un pas endavant. L’experiència mística/estrelles del rock de Vall d’Hebron la va trastocar i va provocar que digués aquelles paraules que encara avui serveixen de munició per als seus rivals: “Després del 9-N Mas va tenir un mes de glòria, però al míting de Vall d’Hebron vam veure l’odi que desperta la seva persona, i aquest odi contra Mas és el que farem servir contra ell en campanya”. La va encertar –Iglesias va venir a Barcelona en campanya a titllar els convergents de màfia, lladres i gentussa– però Ubasart ha hagut de suavitzar aquestes declaracions en més d’una ocasió. Aquest dimecres, al ple del parlament, Artur Mas va tornar a parlar d’ella com “sembradora d’odi”.

Ubasart és la líder de Podem a Catalunya però ja ha anunciat que no serà la candidata el 27-S. Vol dedicar-se a organitzar el partit, i bé que fa perquè organitzativament Podem encara és un trencaclosques no finit. També és difícil imaginar-se-la fent campanya, atiant els instints del votant, la ràbia, com fa magistralment Iglesias. Des d’aquell migdia de desembre a Vall d’Hebron, Ubasart ha desfilat pels grans mitjans per explicar l’estratègia del partit i per aclarir la cridòria que provoca el seu líder, això sí: sempre amb un somriure fràgil.

(Per cert, si encara no sabeu què vol dir postmoliberal, tranquils; jo, tampoc.)