La infecció populista
Incomptables activistes de la nova esquerra ressusciten el catecisme del poble unit que no serà mai vençut, com si integressin una comunitat homogènia i maculada, i no una societat íntimament heterogènia i ambigua
Amb excepcions escasses i marginals, gairebé tots els líders i meritoris polítics, partits i assemblees ciutadanes abusen sense pudor de la demagògia populista, quan no de la barroeria populatxera. La mar d'avisats, de fet, dels abundosos beneficis que ret el maneig d'un lloc comú tan socorregut, la provada capacitat d'infondre fantasies embriagadores del qual és hàbilment orquestrada pels oficiants del màrqueting electoral, profusament abocada –ara amb un cinisme descarat, ara amb unció d'escolà– per qui interpreta la gran funció del poder, siguin figurants, secundaris o protagonistes. El tòpic fa les delícies, a més, de massa mitjans de persuasió i cronistes, i especialment d'una gruixuda porció de l'heterogènia ciutadania, tan poc inclinada a pensar –i pensar-se– amb actitud crítica com inclinada a mirar-se embadalida al mirall.
Final de curs comú en l'argot politològic, el populisme constitueix una pràctica antiga, que va anar cobrant puixança a mesura que la modernitat capitalista, a partir de mitjans del segle XIX, accelerava les grans migracions del camp a la ciutat, la consegüent urbanització a gran escala i el reemplaçament dels dispersos poblets i comunitats rurals, relativament cohesionats, per les societats industrialitzades i multitudinàries del nostre temps. Ja aquells dies es va presumir de veure que tant l'organització com el control d'aquestes munions exigia l'aplicació d'una ominosa enginyeria humana –com els diferents totalitarismes van revelar poc temps després–, que trobaria un dels seus filons més rendibles en l'imaginari del poble, la nació, la pàtria i la identitat, de soca-rel romàntica.
Com gairebé tot allò relacionat amb l'ambigu ésser humà, el triomf d'aquest clixé secular es deu a diversos motius, entre els quals hi ha la molt comprensible recerca, comuna a tot déu, d'un sentit d'identitat i pertinença en un món cada vegada més centrífug i globalitzat, percebut com a amenaçador i dissolvent. Confrontades a l'essencial heterogeneïtat de les societats obertes, són legió les persones temptades per la compulsió d'abraçar un imaginari col·lectiu il·lús com a simplista, que d'entrada traça una nítida frontera entre un ominós ells, acampat extramurs de la ciutadella, i un envanit nosaltres, que presumptament diluiria les gairebé sempre decisives diferències socials –de classe, riquesa, poder, culte o sexe– en un batec unànime i uníson, aquell poble espectral que no es treuen de la boca els líders i portaveus de l'arc polític sencer. Des de la dreta més rància –tan inclinada a untar de brillantina la caspa– fins al colorista espectre rosa, verd, lila, magenta o estelat que el prisma de la postmodernitat ha descompost el vell roig marxista.
Aquí està el casticisme populatxer del PP, la facúndia desllenguada i gairebé sempre mentidera amb la qual els Aznar, Aguirre, Cospedal o Rajoy
Aquella popular potinga d'identitats trivials i destins tribals que ningú, de ser emplaçat a fer-ho, sabria definir amb rigor, és sense parar guisat per capitosts i timoners de vari pelatge, i per les seves respectives cuines mediàtiques i partidistes. I digerit sense gairebé dir ni piu per les majories la mateixa existència de les quals indueixen, i la humaníssima barreja de credulitat, interès, narcisisme i temor a la qual apel·len amb una eficàcia temible.
Aquí està el casticisme populatxer del PP, la facúndia desllenguada i gairebé sempre mentidera amb la qual els Aznar, Aguirre, Cospedal o Rajoy atien les vísceres de les seves feligresies i el seu invariable aplaudiment –en falles, romeries i moixigangues diverses–, immune al femer de corrupció que encoratgen sense pausa. O el messianisme de coll blanc –una mica capellanesc– amb què la retòrica dels hereus del pujolisme, amb Mas i Homs al capdavant, va encebant l'horitzó d'imminent grandesa al qual la Història convoca el poble, que seria encara més pròsper i harmoniós del que ja és per si mateix si el vampir espanyol parés de dessagnar-lo. O la messiànica, cofoia familiaritat amb què Junqueres, Forcadell i els seus deixebles lloen la innata noblesa, innocència i saviesa de tothom qui –vivint i treballant a Catalunya, com Pujol va disposar– combreguen amb el seu idil·li i s'escampen pels camins, des de Portbou a Alcanar, cridant el seu evangeli. O el benintencionat encara que esbalaïdor candor amb què, a semblança d'Iglesias, Fernández o Colau, incomptables activistes de la nova esquerra ressusciten el catecisme del poble unit que no serà mai vençut, com si en efecte integressin una comunitat homogènia i maculada, i no una societat –i una humanitat– íntimament heterogènia i ambigua.
Que desiguals que són de facto els ciutadans, més enllà de la seva igualtat de iure, i que desigualment responsables de la derrota que pren la navegació col·lectiva.
Albert Chillón és professor de la UAB i escriptor
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.