El principi de realitat

Barcelona és capital. Una setmana després, la victòria d'Ada Colau sobre Xavier Trias a Barcelona per un avantatge de mil vots i un escó continua acaparat l'atenció. El que passa a Barcelona té repercussió més enllà del país i marca tot Catalunya. Els resultats van ser excepcionals tenint en compte el marc de previsibilitat en què es mouen les democràcies representatives europees. I ha arribat a les portades de la premsa internacional. Hi ha precedents de la situació, per descomptat, però no és habitual que en pocs mesos es creï un espiral favorable que porti a una coalició de grups sorgits de moviments socials, d'un partit de llarga tradició com Iniciativa i de diverses organitzacions gairebé sense història a arribar en primer lloc a unes eleccions d'aquesta importància. L'impacte de l'esdeveniment, els temors suscitats en sectors socials poc acostumats al fet que se'ls disputi el poder, i les expectatives creades, estan creant polèmica. I estan deixant en segon pla altres dades tan o més determinants per al futur immediat del país.

Molt sintèticament assenyalaré les tres més destacades: l'espectacular caiguda del vot a CiU a l'àrea metropolitana de Barcelona, que posa en dubte la seva pretensió de representar la centralitat de Catalunya i revela la seva dificultat per propagar el seu projecte sobiranista més enllà dels sectors ja adquirits a la causa; la pèrdua definitiva de la imatge de transversalitat del PSC, que la seva hegemonia a Barcelona i a les altres capitals catalanes havia simbolitzat en un passat molt recent; i el desplaçament de l'independentisme cap a l'esquerra, amb un creixement espectacular de la CUP. Cal afegir a aquestes dades l'entrada del PP en la marginalitat, encara que previsible, especialment significativa tenint en compte que és el partit que governa Espanya. I el fre a les expectatives de Ciutadans, que no serà decisiu enlloc i que ha quedat lluny de convertir-se en el pal de paller de l'unionisme. I, com a coda, una notícia excel·lent: el rebuig de l'electorat a la xenofòbia, amb la desaparició de Plataforma per Catalunya i la possibilitat que García Albiol perdi Badalona.

Ara comença la fase decisiva de la constitució de les noves corporacions municipals. I cal atendre al principi de realitat. Què vol dir? Principalment, que cal construir majories estables, ben coordinades i amb projectes compartits degudament explicats a l'opinió pública, al voltant dels futurs alcaldes. Ho he dit abans i després d'aquestes eleccions i ho reitero ara. El mite que l'alcaldia ha d'anar a la llista més votada no se sosté. Ha de governar qui construeixi al seu voltant una majoria suficient per a una acció efectiva. I aquesta és la idea que ha de guiar aquests dies tots els partits.

Des del primer moment, als nous –i en el cas català especialment a Barcelona en Comú– se'ls està exigint més que als antics. Primer, amb una presumpció d'incompetència que no ve al cas (com si els altres haguessin demostrat sempre una professionalitat excelsa). Segon, exigint resultats immediats, sense concedir, com a mínim, els tradicionals cent dies de gràcia. I tercer, posant-los el llistó d'avaluació a altures mai exigides fins ara, com si haguessin de passar un examen d'habilitació, més enllà del vot ciutadà. Elevar les expectatives sobre els nous governants només té un objectiu: accelerar la frustració, amb l'esperança que arribin desgastats i dividits a les properes eleccions i les aigües tornin a les lleres tradicionals del sistema corporatiu dels partits de sempre.

Per això, a Barcelona, o on sigui que governin les noves formacions, és important consolidar aliances fermes. Ada Colau ha de demostrar en els seus primers passos que no era una fantasia la seva pretensió de canviar les prioritats en benefici dels que viuen en més males condicions. I l'haurà d'encertar en algunes mesures que la legitimin en aquest sentit. Però Barcelona en Comú s'equivocarà si contribueix a forjar la bombolla d'expectatives. Es tracta d'ampliar l'espai del que és possible, no d'anunciar l'impossible. Aquest és el principi de realitat que ha de regir l'acció de qui centra la seva aposta a prioritzar els problemes concrets de la ciutadania. L'èxit dependrà de la correlació entre el que es proposi en ferm i el que es faci. I en aquest envit tots els partits que s'emmarquen en l'esquerra hauran d'assumir les seves responsabilitats. Qui es passi de llest i pensi que es beneficiarà dels errors dels altres, s'equivocarà. Si una coalició d'esquerres fracassa, els beneficiaris seran els conservadors, no el saberut d'esquerres que se n'hagi quedat fora.