El gir: notes al marge

Definitivament, Marx estava equivocat. Almenys, en la tesi segons la qual la posició social i les disponibilitats econòmiques de cada individu determinen, mecànicament, la seva adscripció ideològica i les seves actituds polítiques. Si el barbut Karl hagués tingut raó, la victòria d'Ada Colau a Barcelona diumenge passat resultaria inexplicable. Demagògies al marge, la capital catalana no és un Detroit europeu, una ciutat devastada per la crisi, plena d'edificis ruïnosos i de famílies sumides en la misèria més negra. Evidentment, hi ha molts barcelonins que ho han passat i ho continuen passant malament, però també funcionen molt acceptablement les xarxes públiques i privades de solidaritat i assistència social. En tot cas, les dades no dibuixen una urbs amb un terç d'habitants exclosos o marginats del sistema i, per això, empesos a exercir un vot d'esquerra radical, decididament anticapitalista.

No obstant això, un 32,6% dels votants del 24-M van apostar (si sumem els sufragis de Barcelona en Comú amb els de la CUP) per opcions “indignades” i antisistema, i un de cada quatre ho va fer per la llista d'Ada Colau, atorgant-li l'alcaldia. Això últim, no només als districtes populars més castigats per l'atur i les execucions hipotecàries, sinó també a les zones de classe mitjana (21,3% a l'Eixample, 23,8% a Gràcia) i fins i tot de classe alta: 14,8% a les Corts i 10,5% a Sarrià-Sant Gervasi, on no sembla que gaires d'aquests 7.417 electors hagin hagut d'afrontar mai una amenaça de desnonament. Quan, en la nit electoral, la senyora Colau va identificar el seu triomf amb “els que no han tingut mai res”, no devia estar pensant en els seus votants de Sarrià, ni tampoc en les tres-centes personalitats que van subscriure el manifest de suport a la seva candidatura; perquè entre elles s'hi acumula un considerable poder cultural, acadèmic i fins i tot polític.

Si una lectura “de classe” no aconsegueix explicar el gir barceloní, què ho explica? Una suma de factors: el malestar social generat per la crisi, esclar; i un anhel de ruptura generacional més o menys connectat al 15-M; i el patrimoni d'Iniciativa, encara que Colau l'hagi menystingut; i l'afany purificador contra la corrupció i la casta; però també el revival d'un cert esquerranisme patrici que es resisteix a jubilar-se.

CiU pateix una reculada important a causa de la usura del poder, de les tensions amb Duran, del 'cas Pujol', dels escàndols locals i, sobretot, de la remuntada d'Esquerra

Parlo de persones –seria fàcil posar noms– de classe mitjana, mitjana alta o alta, amb elevada influència social, que van ser del PSUC en els anys èpics; que més tard van freqüentar el PSC o els seus limítrofs maragallistes (Ciutadans pel Canvi), sortint de l'experiència més o menys decebuts; que es van replegar a la defensiva davant la marea independentista; i que ara han trobat en Barcelona en Comú l'arma per matar diversos ocells d'un tret: distanciar-se del procés menestral i ruralista, deixar anar amarres amb un PSC en caiguda lliure, apostar una altra vegada pel cavall guanyador i, sobretot, demostrar-se a si mateixos que el seu inveterat progressisme segueix sa i estalvi, tan fresc com quaranta anys enrere. Que un progressisme d'elit així es vegi reflectit en la gestió municipal de l'equip de Colau ho verificarem d'aquí algun semestre.

D'altra banda, qui ha guanyat a Catalunya, els indepes o els antiindepes? Els primers sumen el 45,1% dels vots, els segons (PP, C's i PSC) el 32%, i els ambigus o indefinits el 22,9%, així que vostès ho poden veure. És obvi que, dins del camp independentista, la correlació de forces ha canviat. CiU pateix una important reculada –no només a Barcelona– a causa de la usura del poder, de les tensions amb Duran, del cas Pujol, dels escàndols locals (des de Lloret a Reus) i, sobretot, de la remuntada d'Esquerra. Cal recordar que el 2011 la ressaca dels tripartits va infligir a ERC uns resultats pèssims, en benefici de la pallissa electoral convergent. Ara, els republicans han reprès la dinàmica ascendent de les municipals del 2003, amb el mèrit afegit del creixement de la CUP, que és competència i alhora esperó.

No resulta més estable el camp unionista, en què Sánchez-Camacho situa el PPC al nivell de l'AP dels temps d'Hernández Mancha, mentre Ciutadans està imparable i el PSC sembla en trànsit de desfer la unitat forjada el 1978. Però ja hi haurà setmanes per parlar de tot això.

Joan B. Culla i Clarà és historiador