Generació 1992

L'ombra dels Jocs Olímpics és allargada. Barcelona fa més de dues dècades que busca la manera de digerir l'èxit d'un esdeveniment que va transformar la ciutat i la seva relació amb el món. Fruit del primer impuls democràtic, els Jocs van ser l'excusa que va permetre modernitzar la ciutat i recuperar l'autoestima després de dècades de dictadura. Avui, més de vint anys després, Barcelona és una ciutat moderna i atractiva que s'ha convertit en una destinació turística de primer ordre. Pel camí, el món s'ha globalitzat, el paradigma tecnològic ha impregnat la nostra vida individual i col·lectiva i, com totes les ciutats occidentals, Barcelona busca reinventar-se i repensar el seu model econòmic en un entorn postindustrial. El turisme, una de les ressonàncies més duradores dels Jocs, és el recordatori quotidià de la ciutat que va néixer el 1992, però també el símptoma de la necessitat d'adaptar-la a les noves realitats.

El 2015 existeix a Barcelona tota una generació nascuda després dels Jocs Olímpics. És un grup de joves que van néixer en democràcia, que van créixer en una ciutat moderna i admirada pel món i que, per tant, no tenen memòria directa del tardofranquisme ni de la ciutat preolímpica i l'esforç col·lectiu de la gran transformació. És una generació que no es fa seus els tabús ni els silencis de la Transició, que dóna la democràcia per descomptada i que està en el seu dret d'exigir més. Es tracta d'un grup de joves formats, orgullosos de la seva ciutat, que han après idiomes i han viatjat pel món i que, no obstant això, veuen truncades les seves expectatives de futur pels efectes devastadors d'una crisi econòmica global.

Ada Colau tenia 18 anys el 1992, de manera que va entrar en l'edat adulta amb el despertar de la ciutat. La seva generació també va néixer en democràcia, però en l'aire encara se sentien els últims sospirs de Franco i es vivia la satisfacció col·lectiva per una transició pacífica i una Constitució plena de sobreentesos però essencialment democràtica. És una generació frontissa, que va viure la primera escolarització en català, l'entrada a Europa, el creixement econòmic dels anys noranta i l'arribada de la globalització. Amb totes les seves ambivalències, el futur era prometedor.

Alguns índexs semblen apuntar al fet que Colau ha rebut un important vot de joves de més de 25 anys amb estudis

En aquell moment, la indiferència política dominava una de les societats més despolititzades d'Europa. Els índexs d'afiliació política i l'interès per la política eren ínfims. Els moviments socials dels anys noranta en què es va forjar Colau eren relativament marginals fins que va esclatar la crisi econòmica i el règim polític va mostrar les seves esquerdes alimentades per múltiples casos de corrupció.

Encara és prematur saber si l'augment de la participació electoral a Barcelona prové del vot essencialment jove i si aquest vot ha anat dirigit en primera instància a Barcelona en Comú. Alguns índexs semblen apuntar al fet que Colau ha rebut un important vot de joves de més de 25 anys amb estudis. Sigui com sigui, Colau ha personificat la preocupació sobre l'habitatge que afecta de manera molt directa les dues generacions del 1992.

La seva victòria, encara que sigui per la mínima, respon a molts factors, però és molt probable que hagi guanyat les eleccions per haver visibilitzat un dels problemes centrals de les últimes dècades. Colau hauria estat així premiada de manera retrospectiva per la seva gestió al capdavant de la PAH, des d'on va connectar amb problemes concrets i vitals d'àmplies capes de la classe mitjana. Se la recompensa institucionalment per la seva activitat fora de les institucions. Signes dels nous temps.

Es va dir que la mobilització del vot jove decantaria les eleccions i els joves, avui, mostren un elevat grau de politització. Es tracta d'una implicació intensa però de lleialtats canviants, pròpia d'una generació sense projectes sòlids i a llarg termini característica de la modernitat tardana. Aquesta volatilitat del vot complicarà la gestió d'Ada Colau al capdavant de l'Ajuntament de Barcelona, en què haurà d'afrontar seriosos reptes sobre el futur de la ciutat.

Es diu que Barcelona necessita un nou relat. Les ciutats busquen lemes per competir internacionalment perquè així ho demanen les exigències de la comunicació global. Però probablement s'han acabat els temps dels models i els eslògans, perquè seran cada vegada més insuficients per cristal·litzar la complexitat de ciutats cada vegada més imprevisibles i inabastables.

Judit Carrera és politòloga