Els partits mesuren avui les seves forces per pactar o avançar en solitari

Els quatre partits polítics principals (PP, PSOE, Podem i Ciutadans) concorren avui a les eleccions municipals i autonòmiques per mesurar les seves forces reals i decidir si negocien pactes de governabilitat o aposten per fer el camí en solitari. La campanya electoral ha tingut molts missatges als partits competidors i poques propostes als ciutadans, tot i que uns i altres s'han guardat moltes cartes a la màniga sobre què o amb qui pactar. Esquerra Unida i UPyD es juguen la supervivència i els nacionalistes tenen una nova competència en els partits emergents.

Divendres a la nit, els líders nacionals dels principals partits polítics van arribar a casa seva esgotats. Han estat 14 dies intensos en els quals han recorregut pràcticament tota la geografia espanyola a la recerca de vots per als seus candidats a alcaldes o presidents autonòmics. Un esforç que els va portar a celebrar actes en tres ciutats o dues comunitats diferents cada dia, perquè són conscients de la importància d'aquestes votacions.

No són solament unes eleccions locals i autonòmiques: són uns comicis en els quals els dos partits hegemònics des del 1982 (PP i PSOE) es juguen la continuïtat en el poder i l'autoritat del bipartidisme d'alternança; els dos emergents (Podem i Ciutadans) han de demostrar que no són només partits frontissa sinó que poden aconseguir algunes alcaldies o governs autonòmics; les forces assaltades pels emergents (Esquerra Unida i UPyD) saben que poden desaparèixer del mapa polític; i els nacionalistes tenen nous competidors, frescos i inconcrets, que els poden fer molt mal.

La campanya ha estat marcada pels missatges entre líders polítics, més que per les propostes dels candidats als possibles electors. I al centre de tots els missatges una sola idea: pactar. Una paraula amb diferents significats per a uns i altres, com s'ha vist en la negociació per votar o abstenir-se en la investidura de la presidenta de la Junta d'Andalusia, Susana Díaz, que continua empantanada en espera dels resultats d'aquesta jornada.

Per al PP i el PSOE pactar significa aconseguir aliats que els permetin guanyar o mantenir el poder en determinats ajuntaments o governs autonòmics, amb la mínima pèrdua de poder possible. Per a Podem i Ciutadans, negociar vol dir vendre car el seu suport a canvi que s'acceptin les seves propostes i no patir en les últimes eleccions, possiblement les generals de novembre, d'un any especialment intens. Per això, els plantejaments de campanya d'uns i altres han estat molt diferents.

Estem millor o pitjor? L'estratègia del Partit Popular ha estat molt clara: vendre la millora de la situació econòmica i alertar sobre els mals que poden tenir lloc si torna el PSOE o puja Podem. Els populars tenen molt a perdre tant en les municipals com en les autonòmiques, perquè parteixen d'un poder inèdit en la democràcia espanyola. Per això, el president del Govern, Mariano Rajoy, s'ho ha jugat tot amb una pregunta implícita (molt a l'americana) en tots els seus mítings: estem millor o pitjor que fa quatre anys?; i un advertiment explícit: tal com torni l'esquerra, perdrem tot el que hem aconseguit amb tant d'esforç.

Rajoy ha passat de puntetes sobre els possibles pactes que s'hauran de començar a negociar des de demà mateix, com donant a entendre que es poden valer per si sols després dels resultats d'avui. Tot i que, això sí, des de Génova van donar l'ordre de criticar Ciutadans, però deixar totes les portes obertes a acords postelectorals amb ells.

El PSOE, per la seva banda, va començar amb “el canvi segur” i de seguida va passar a “governar per a la majoria”, en un intent clar de demanar el vot útil i ocupar el màxim d'espai possible entre el centre i l'esquerra. Pedro Sánchez és el líder nacional que ha fet més mítings i que més s'ha barrejat amb la gent, buscant a més els temes del dia per pescar en cada calador de vots. Sánchez ha tingut molt clar que el seu adversari és el PP i contra aquest ha dedicat la majoria de les seves energies.

Els candidats i l'aparell del PSOE han parlat de pactes, i han deixat la porta oberta a dretes i esquerres, fins i tot als nacionalistes, amb dues excepcions: prohibits els acords amb Bildu i descartats amb el PP. Son les seves línies vermelles; la primera per motius obvis i la segona com a arma defensiva davant possibles atacs dels emergents contra els “pactes de la casta”. Sánchez i els seus assessors saben que qualsevol coqueteig amb el partit de Mariano Rajoy li pot provocar una sagnia de vots en les eleccions generals de finals d'any.

Podem ha tingut una campanya a dues velocitats. Va començar fort, amb un macromíting a Madrid per presentar un programa amb més de 200 propostes electorals i, a poc a poc, Pablo Iglesias va anar perdent força en saber que les enquestes ja no els anaven tan ben i que la sortida de Juan Carlos Monedero els havia obert una via d'aigua en la navegació cap a l'“assalt al poder”. El que sí que han cuidat els candidats de Podem, sobretot els que es presenten a les municipals en candidatures ciutadanes, és la seva disponibilitat per arribar a acords amb altres partits d'esquerra per fer fora el PP del poder. Les seves bones intencions negociadores s'han topat, no obstant això, amb la realitat d'Andalusia, on no han facilitat la investidura de la candidata socialista.

Ciutadans ha fet una campanya surfejant l'ona del seu ràpid ascens en les enquestes, barrejant propostes concretes amb idees atrevides (algunes han quedat en simples ocurrències) i jugant-s'ho tot a una carta: la popularitat d'Albert Rivera. Una mica arriscat a llarg termini, però que aparentment està donant bons resultats. Ciutadans sap que té la clau per formar governs locals i autonòmics donant suport bé al PP, bé al PSOE, i el seu líder ha dit que pot arribar a acords amb tothom, fins amb Podem.

Però, a mitja campanya, Rivera va tibar massa la corda dels possibles pactes quan va imposar una condició que disparava directament al PP: “No pactarem amb partits que no escullin els seus candidats en primàries”. Una exigència que ha recordat a molts el que va dir respecte d'Andalusia: “Si no dimiteixen Griñán i Chaves, ni tan sols agafaré el telèfon a Susana Díaz”.

Podem i Ciutadans tenen claus que poden fer o desfer alcaldes i presidents autonòmics d'un signe o d'un altre i saben que si les utilitzen per obrir o tancar portes poden guanyar o perdre vots en les eleccions generals de novembre. El PP i el PSOE defensen les seves posicions hegemòniques que, fins ara, els han permès alternar en el poder durant més de trenta anys.

Dispersió del vot

Pero les enquestes, i la mateixa evolució del vot en els últims anys, mostren una tendència clara cap a la dispersió del vot. En les municipals del 2007, el bipartidisme es va emportar el 70,54% dels vots, en les del 2011 la xifra va caure fins al 65,30% i en les eleccions d'avui s'estima que no superarà el 55%, fins i tot menys. L'exemple més recent és el de les europees, en les quals el PP i el PSOE no van aconseguir arribar al 50% dels vots. Avui s'escullen 8.122 alcaldes i 67.640 regidors, per la qual cosa caldran diversos milers de pactes per formar els governs municipals.

Quant a les eleccions a les 13 comunitats autònomes convocades per avui, el PP ha de defensar 11 governs i les enquestes només li auguren majories absolutes en una o dues autonomies. El PSOE podria mantenir Astúries i recuperar Extremadura, tot i que sense majoria absoluta. Per això, el verb pactar haurà de començar a conjugar-se demà mateix.

El PP, el PSOE, Podem, Ciutadans i en menor mesura els nacionalistes, Esquerra Unida i UPyD, mesuren avui les seves forces en la segona volta d'un any electoral en el qual els partits hauran de triar entre arribar a acords per compartir el poder o intentar fer el camí en solitari fins a l'última cita electoral, al novembre.