Caos o pàtria, un incòmode dilema

Feia fred a la Sala Petita del TNC la nit de l'estrena d'Incerta glòria. També a l'escenari. Per què Àlex Rigola refreda la temperatura dramàtica de la seva adaptació d'Incerta glòria? Per què la desfilada de personatges creats per Joan Sales sembla coexistir al front d'Aragó sota campanes de cristall? Per què l'episodi dedicat a Trini Milmny irradia una altra calor? Per què costa tant percebre el vincle entre la prestigiada novel·la i el famós director d'escena?

Costa dilucidar per què és aquest el resultat d'un treball que s'intueix ardu, de profund compromís personal i conscient de la responsabilitat que s'assumeix davant l'opinió pública i la publicada. És possible que en la llarga i complexa metamorfosi de novel·la a text dramàtic, acompanyada per un exhaustiu treball de purga, hi entrés un element d'íntima discòrdia. De vegades passa que per ajustar la imatge que un s'ha creat de l'obra i l'autor es comença a prescindir de tot allò que amarga el gust atresorat en una primera lectura. Quan finalment es fa un pas enrere per contemplar el resultat de tot l'esforç de despullament et pots trobar amb un bell i fred esquelet. Llavors cal cobrir-lo amb recursos d'ofici. Si tens talent i experiència –com és el cas– no costa gaire trobar la manera perquè l'ossada es mogui amb gràcia i segell d'autor.

Una “dansa de la mort” que s'amaga amb l'aparició de Trini, la dona que concentra l'horror de la rereguarda. Canvi radical de temperatura, mirada i composició. Sensació de comoditat, d'haver trobat un personatge amb el qual dialogar després d'alliberar-lo del seu renaixement. L'espai s'explica amb una altra nuesa. A la catifa podria estar brodat el nom de Peter Brook, però dos murs-pantalla emeten un senyal nou, de reedició de l'espai buit. Un acte exclusiu per contemplar la creixent maduresa de Mar Ulldemolins a l'escenari i al vídeo. Mentre l'actriu fa caure el contingut de les cartes com un rosari, la seva efígie filmada –un pla fix warholià– és un impactant paisatge ampliat d'emocions.

Potser Rigola aprecia el desencantament d'aquella figura oblidada en una Barcelona lliurada a l'anarquia –el trauma motor de l'obra– i la seva fascinació per aquella raresa anomenada Juli Soleràs, la imatge de Cioran a la literatura de Sales; fosc objecte del desig dels seus antagonistes, de l'autor i tots aquells que han quedat atrapats en el seu existencialisme desordenat. Potser també hagi comprès amb posterioritat que la glòria certa després de la incerta és un estat de sensatesa que rebutja qualsevol acció que desestabilitzi el plàcid ordre i el pensament de saló. Potser Rigola se sent incòmode per haver d'orquestrar el dilema entre el caos o la pàtria.