Milena Busquets: “El dolor et posa al bàndol dels perdedors”

La tristesa pesa dues tones? Pesa molt més que l'amor, que no pesa gens. La tristesa i el dolor pesen moltíssim. Et van encorbant; per això la gent gran va més inclinada...

En el seu llibre, escrit arran de la mort de la seva mare, barreja pes i lleugeresa... La frivolitat és un instrument per manejar la vida. Sempre m'ha servit la frivolitat. Ve de casa: no siguis un plom, no donis la llauna, no parlis gaire. Aquí busco un equilibri: fins i tot en un funeral pot haver-hi algun moment molt còmic.

Com se suporta el dolor? No se'n va. Aprens a viure amb el dolor. Sempre has anat molt còmode sobre la sorra i de sobte t'has de posar sabates mig número més petites. I et fot. Pots riure o enamorar-te, però hi ha alguna cosa que no acaba de ser com era.

Com perdre la infància. No només. El dolor et posa al bàndol dels perdedors.

Com l'ha deixat el dolor? Más conscient. Si serveix per a alguna cosa és per estar més atents dels altres, ser menys egoista, encara que potser això és només bla bla bla, no n'estic gaire segura.

Susan Sontag deia que el dolor dels altres ens transmetia culpa... Em van educar en contra d'això; eren tan ateus que no hi havia sentiment de culpa. Em deien: “Mai sentiment de culpa”. Ho dec a la meva mare [Esther Tusquets, editora i escriptora].

De què té culpa? Podria tenir-la de mil coses, però no la sento; ho estic fent el millor que puc. Potser podria aprendre a cuinar en lloc de demanar pizza o menjar àrab cada nit. Podria haver tingut més paciència amb la meva mare...

Què podria haver fet? Vaig fer el que vaig poder. Aguantar el tipus. Vols treure-li la por de la mort i el dolor físic de l'altre. Els metges més o menys aconsegueixen treure el dolor físic; la por de la mort va en conseqüència. Una dona tan intel·ligent i lúcida com ella tenia la consciència que es moria. Em mirava a l'hospital; jo veia en els seus ulls que sabia que es moria.

Què voldria haver fet? M'hauria agradat ser Déu; dir-li “no et preocupis, no moriràs”, però l'única cosa que podia dir-li era que no es preocupés, que nosaltres estaríem bé.

Què li ha deixat aquella absència? La consciència d'haver viscut un gran amor, com el de Romeo i Julieta; és ridícul pensar-ho, però té el mateix drama, intensitat i passió. A meitat del llibre vaig pensar que estava escrivint sobre un gran amor, dels dos o tres que podem tenir a la vida. Hi ha qui no en té cap. El que em queda és pensar que vaig tenir la increïble sort de tenir-lo amb aquesta dona tan difícil.

Què és un gran amor? No sé dir-t'ho; qui ho ha provat ho sap. Jo sé el que és, n'he tingut més d'un. Ho saps a la pell.

Com es cuida? No es cuida. Un gran amor és un amor salvatge. Els amors tranquils no existeixen. Un gran amor és aquell amb el qual passes del cel a les profunditats en les quals et pots dir coses espantoses.

Té èxit amb el seu llibre. Li fa por? Tant de bo tingui una mica més a dir. No ho veig clar. Tinc 43 anys i he vist el món editorial molt de prop. Seria idiota que em canviï; he vist a molta gent d'èxit a prop. La meva por és morir, estar malalta, que no m'estimin. El mateix que abans.

L'escriptura la cura? Em cura llegir els altres; llegir la gent que estimo. Llegir una altra vegada L'estranger de Camus, en què diu: “Si un home hagués viscut un dia ja en tindria prou recordant cada instant”. Això és el que et guareix. Escriure, deixar anar el teu rotllo no et guareix.