Alarma fiscal

Quatre dies abans que se celebrin les eleccions municipals, un mitjà de comunicació ha difós la declaració de renda d'Esperanza Aguirre, candidata a l'Ajuntament de Madrid pel PP. L'expresidenta de la Comunitat de Madrid ha presentat una denúncia davant la Fiscalia General de l'Estat argumentant raonablement que pot existir un delicte de revelació de secret i reclamant seguretat jurídica per als ciutadans. Com a mínim, Hisenda ha reaccionat amb certa rapidesa: l'Agència Tributària anuncia que engegarà una investigació per aclarir l'origen de la filtració, cosa que, en principi, no hauria d'oferir gaire dificultat, ja que els documents porten assenyalat el tràmit que segueixen i les persones implicades.

La filtració de les dades fiscals d'Esperanza Aguirre és un fet molt greu. Tan greu en el fons com altres anteriors –el cas dels ingressos de Monedero és el més evident, però no l'únic–, tot i que amb l'agreujant que s'ha produït durant una campanya electoral i, per tant, permet inferir que obeeix a motius polítics espuris. Per això obliga a una explicació pública no ja només de l'Agència Tributària, l'obligació evident de la qual és buscar l'autor de la filtració i aclarir-ne els motius, sinó també del ministre d'Hisenda, que és el responsable polític del funcionament de l'Agència.

Per acotar els límits i el dany que es deriva de la filtració de dades fiscals cal precisar que no estan en la mateixa categoria jurídico-política els ingressos procedents d'una activitat privada que els que s'han obtingut mitjançant una remuneració pública. En el primer cas formen part exclusivament de l'àmbit de la privadesa i, per això, violar-la transgredeix la seguretat jurídica a la qual al·ludeix Aguirre. En el segon cas, és desitjable que els ciutadans coneguin la retribució dels polítics encarregats de tenir cura dels interessos públics, però la seva difusió acostuma a deixar-se a la voluntat de cada servidor públic. La renda difosa d'Aguirre reflecteix estrictament les seves activitats privades. Aquesta és la raó per la qual vulnera el seu dret al secret fiscal i també la que permet deduir que pretén danyar la imatge de la candidata. Que aquesta pressa obeeixi presumptament a una guerra interna dins del PP és irrellevant per jutjar la qüestió de fons. Ara la damnificada ha estat Esperanza Aguirre, com abans ho van ser uns altres, i demà ho pot ser qualsevol. Vivim en estat d'excepció fiscal.

Tampoc no és el mateix difondre una informació de la qual una institució és responsable que publicar-la. En el segon cas, el mitjà de comunicació compleix amb la seva tasca d'informar; no hi ha res a recriminar en això. Però l'Agència Tributària té un deure de custòdia de la informació fiscal dels contribuents que obra en el seu poder; fins al punt que transmetre aquella informació, fins i tot per part del ministre d'Hisenda, està considerat falta molt greu. Són els drets dels contribuents els que estan en joc.

Filtrar la declaració d'Aguirre causa un dany irreparable la intencionalitat del qual caldrà aclarir. Però no és un error aïllat. És un exemple més del caràcter subsidiari de l'Agència. El ministre Montoro ha suggerit, amb les seves indirectes, amenaces i coaccions velades, que disposa d'informació tributària que no hauria de tenir. Mai ha explicat aquesta fallada de l'autonomia de l'Agència. La selecció interessada de Rodrigo Rato com a boc expiatori en la llista de suposats blanquejaments de diners o l'ús de les declaracions dels contribuents com a arma fiscal per coaccionar discrepants i premsa díscola indica que l'Agència s'utilitza com un instrument polític; el cas Aguirre ratifica que aquests temors tenen fonament.