Irlanda desafia el seu passat davant el referèndum sobre el matrimoni gai

La clau del moment històric apassionant que està vivint Irlanda, segons Tiernan Brady, rau en la seva grandària. En aquest país de quatre milions i mig d'habitants, explica, els sis graus de separació que presumptament hi ha entre qualsevol persona del món es redueixen a només dos. “Tothom coneix algú que coneix algú”, explica aquest exalcalde de Bundoran, un poble del nord-oest rural, convertit fa uns mesos en director polític de la campanya pel sí en el referèndum sobre la legalització del matrimoni gai que se celebra aquest divendres a Irlanda.

“En comunitats petites la humanitat d'una persona s'obre pas ràpidament”, prossegueix. “Les persones gais i lesbianes no viuen en una roca fora d’Irlanda esperant entrar. Viuen en cada racó del país. El més important és recordar a la gent que això va de persones. Va de gent a la qual coneixen. Algú a la seva família, al seu carrer, a la seva comunitat. Aquesta és una de les raons per les quals tot aquí s'ha mogut tan ràpidament”.

Fins al 1993, a Irlanda, ser homosexual es pagava amb la presó. I aquest divendres, si les enquestes no s'equivoquen, es convertirà en el primer país del món que aprova per referèndum el matrimoni entre persones del mateix sexe. “Jo era un delinqüent a la universitat, i ara estic punt de convertir-me en un ciutadà de ple dret”, explica Brady. “Crec que aquest missatge és poderós per a la gent que viu en països on sembla no haver-hi esperança. És la demostració que el món pot canviar-se en una generació. I sense barallar-se, només parlant a la gent”.

El referèndum es va convocar perquè la llei ho exigeix per a qualsevol modificació en la Constitució. Però el fet que la decisió s'hagi deixat a les mans de tots els ciutadans, i no d'un grup de polítics o jutges, ha convertit els carrers de Dublín en l'escenari d'un debat acalorat sobre un tema que fins fa molt poc era tabú. Ha omplert d'energia política una societat que, sobretot en la seva capa més jove, havia perdut la fe en la política després del rescat econòmic humiliant al qual va haver de sotmetre's el país el 2010, seguit d'anys d’austeritat dolorosa. “Si guanya el sí hi haurà tota una generació de gent que descobreixi que la política pot funcionar, que pot canviar les coses”, resumeix Brady. “Això tindrà un efecte profund molt més enllà d'aquesta campanya”.

L’Església Catòlica segueix tenint un pes enorme en un país on l'avortament és il·legal, fins i tot en el cas de violació, i on el divorci es va legalitzar el 1995 i els anticonceptius només 10 anys abans. Si l'homosexualitat es va despenalitzar fa 21 anys, no va ser per un clam popular, sinó perquè així ho va exigir el Tribunal Europeu de Drets Humans.

El 85% de la societat irlandesa segueix sent catòlica. Però ja no escolten tant els dictats de conducta d'una Església durament colpejada per una successió d’escàndols gravíssims d'abusos sexuals a menors encoberts per les jerarquies.

L’Església, en general, s'ha oposat a l'equiparació del matrimoni per a persones del mateix sexe. Però també molts sacerdots han demanat el vot pel sí. Contactat per EL PAÍS, un portaveu de la institució declina oferir una posició oficial al·legant que l’Església no fa campanya en aquest referèndum i que es limita a atendre les consultes dels feligresos.

Tots els partits polítics i tots els grans diaris han demanat el vot pel sí. El mateix primer ministre, el democristià Enda Kenny, va tornar a demanar-lo dimecres, en la vigília de la jornada de reflexió.

Al Goliat de la campanya del sí, s'hi enfronten petits Davids com Fernando Rodríguez, que exhibeix en una vorera, acompanyat d'una amiga, cartells en defensa de la família tradicional. “Dos homes no poden substituir l'amor d'una mare”, es llegeix en uns. Un home s’hi atura i els mira amb cara de menyspreu. “Això és el més insultant que he sentit: jo sóc pare solter”, explica.

Rodríguez, de 27 anys, mexicà de pares asturians, resident a Dublín des de fa nou anys, ve a repartir pamflets cada tarda, quan surt de la seva feina de becari de màrqueting. “Tota la informació està de la banda del sí”, protesta. “Però si vivim en una democràcia, hem d'informar de les dues opcions”.

El mateix desequilibri de forces denuncia Evana Boyle, advocada, mare de quatre fills, portaveu del col·lectiu recentment creat Les Mares i els Pares Importen. “El debat s'ha silenciat”, assegura. “Els mitjans no ens deixen parlar. Ha faltat debat legal i la gent està confosa. Crec que guanyarà el sí perquè la gent ha estat enganyada. Creuen que voten pel que senten pels gais, per motius emocionals, però és molt més. Els homes i les dones són diferents. Porten coses diferents i els nens tenen dret a aquestes dues influències en la seva criança. És sobre els drets dels nens. En la Constitució, el matrimoni està connectat amb la família, perquè amb el dret a casar-se hi ha el dret a tenir fills. El Govern diu que es tracta de la igualtat de les persones gais, però no és això. Creiem que es pot ser igual sense canviar el matrimoni. Tenim una de les lleis de parelles de fet més robustes del món”.

El centre de Dublín és un clam pel sí. Grups antiausteritat han canviat el seu missatge anticapitalista per un d'igualtat de drets que criden pels megàfons. Un camió de Ben & Jerry’s reparteix gelats gratis pel sí. Col·lectius d'artistes joves fan accions voluntarioses pels carrers comercials plens de turistes. El clam de carrer pel sí recorda el dels dies previs al referèndum d'independència d’Escòcia l'any passat.

En aquella ocasió va guanyar el no. Aquí les enquestes donen al sí un marge tan ampli que pocs creuen que pugui revertir-se. Però en aquestes illes les enquestes van deixar de creure's el 7 de maig passat passat. I tothom compta amb una disminució del marge per l'aflorament del vot de l'anomenat no tímid.

El sí, en canvi, és de tot menys tímid. No està permès el vot per correu, així que joves irlandesos de tot el món han viatjat aquests dies al seu país per votar. S'han organitzat viatges col·lectius des de Londres i la demanda ha disparat el preu dels vols des de Nova York o Boston. “Si guanya el sí, el missatge serà molt enfortidor per a tots els irlandesos”, opina Brady. “Cada persona gai i lesbiana que estima el seu país es podrà aixecar el matí següent i saber que el seu país també els estima. És una cosa molt important per a la gent que ha crescut sense sentir això. Direm al món que som tan amigables com la gent creu que som. Tenim fama d'això. Seria un missatge fenomenal de compassió, d'humanitat i d'esperança més enllà d’Irlanda. El canvi pot succeir. No importa com d’impossible sembli. Pots moure muntanyes i ho pots fer en només una generació”.