Llengua i democràcia

El mes de gener del 1981, l’escriptor Francisco Umbral va publicar a les pàgines d’aquest diari l’article “Lengua y democracia” (del qual sostrec el títol), que es feia ressò de les polèmiques engegades pel col·lectiu de mestres que, al cap de només cinc dies, va fer públic el Manifiesto de los 2.300. Dic que se’n feia ressò perquè, després d’escoltar les demandes de membres del col·lectiu que buscaven la seva complicitat, l’autor del text se’n va distanciar hàbilment i no es va estar de retratar-los. D’una manera prou elegant, a la penúltima frase de l’article sembla delatar les simpaties d’aquest grup amb el franquisme: “Hagan algunos maestros del castellano reflexión sobre sus pecados de juventud”. Entre els promotors hi havia noms com Federico Jiménez Losantos o Amando de Miguel.

Umbral anava però una mica més enllà. Prenent la frase clàssica del primer gramàtic de l’espanyol, Antonio de Nebrija (que el 1492 deia: “Siempre la lengua fue compañera del imperio”), l’autor fa una demanda explícita a favor de “desmilitaritzar” el castellà, entenent per militarització la seva secular imposició per la força: “Mal camino lleva el castellano, nuestro castellano, si no lo desmilitarizamos pronto. La militarización del castellano la han decretado los guerreros, no los gramáticos”. I segueix amb una defensa del castellà que s’allunya del tòpic del primer gramàtic i que relaciona directament idioma amb democràcia: “(...) la lengua, para ser de fuego, para vivir, más que compañera del Imperio debe resultar pregonera de la democracia”. No hi podem estar més d’acord.

El xoc de legitimitats té difícil resposta, si no és conflictiva

És aquest el moll de la polèmica en la qual ens trobem pel que fa al català a l’escola. El debat ja no és sobre la conveniència o no d’equilibrar les dues llengües majoritàries, ni tampoc de restituir l’ús i el prestigi que pertoquen a una llengua perseguida, ni de mantenir un model de convivència. És obertament de legitimitat democràtica. Davant de la dinàmica de consensos parlamentaris que ha dominat la política lingüística des de fa 30 anys, s’hi ha contraposat un nou gènere de mobilització, alenada per un formidable altaveu polític i mediàtic, que ha situat l’individu en el centre de la reivindicació i ha promogut un liberalisme lingüístic que, en nom de l’Estat de dret, ha servit per fer marrada d’un dels pilars de la democràcia: l’establiment de consensos a través de majories. Incapacitades com han estat, almenys fins ara, les forces polítiques favorables al castellà per construir majories suficients a Catalunya que propugnin alternatives sobre el model de normalització lingüística, s’ha acabat consagrant la llibertat d’elecció d’idioma a l’escola com un dret superior a qualsevol altra consideració.

Deia un catedràtic de dret constitucional no pas sobiranista, en petit comitè, que l’accés a un servei públic i el gaudi d’un determinat dret no t’habilita per prescriure, amb el sol argument de la teva condició de ciutadà i el pagament d’impostos, de quina manera es rep aquest servei. En aquest sentit, no és tan senzill reclamar la llengua vehicular a l’escola apel·lant només al dret a l’educació, i és per això que la reivindicació del castellà ha acabat esperonant l’acció individual emparada en principis d’ordre superior, com ara l’oficialitat de l’espanyol a tot l’Estat o, obertament, el dret a la llibertat. En aquest context, i d’acord amb el marc que inaugura la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, és a partir de la voluntat de cadascú i del corresponent itinerari judicial que es pot redissenyar a demanda el que parlamentàriament, via sufragi universal, ja prenia categoria de legalitat.

Fa 30 anys calia desmilitaritzar el castellà i ara s’ha de desjudicialitzar

El xoc de legitimitats té difícil resposta, si no és conflictiva. N’hi ha que plantegen solucions tècniques que busquin privilegiar a l’escola la llengua socialment més feble, de manera que el sistema escolar compensés les mancances de l’entorn; però ni tenim una autoritat demiúrgica que pugui distribuir les llengües i els alumnes d’acord amb criteris sociolingüísticament objectius, ni podem ja anul·lar el dret individual dels pares disconformes, que amb seguretat serien molts més, ja que aquesta solució, tot buscant acontentar tothom, no acontentaria ningú. Com tampoc podem negar el dret dels pares contraris al 25% de castellà, per exemple en matemàtiques, a demanar per als seus fills atenció personalitzada en català, una opció que, a la inversa, ha estat sempre a l’abast dels pares favorables al castellà. Probablement les autoritats educatives hi estarien encantades.

Fa 30 anys calia desmilitaritzar el castellà i ara s’ha de desjudicialitzar. I el camí ha de ser el del consens, el de les majories, el de la democràcia parlamentària. Com de fet ja passava.