Aquells vells dinosaures

Després de quaranta anys de dictadura, sense vies de participació política i un Estat autoritari encara fort, era inevitable que els constituents de 1979 entronitzessin els partits polítics com la clau de volta del nou sistema polític espanyol. No hi havia hagut ruptura, sinó reconciliació, i per conjurar el risc d'involució que tots els demòcrates temien, es va decidir protegir i reforçar el paper dels partits polítics: se'ls va garantir finançament públic i se'ls va lliurar la clau de tot l'edifici institucional. En aquell moment, la militància reunia la part més dinàmica de la societat. Allà hi havia els que havien lluitat per la democràcia i les elits intel·lectuals del país. Tenien una gran legitimitat. Quaranta anys després de morir el dictador, les enquestes del CIS situen els partits polítics en l'últim lloc en estima ciutadana i les sigles que han dominat la política espanyola es veuen com vells dinosaures a punt d'extingir-se.

El sistema ha funcionat durant deu legislatures, les que van de 1979 a 2011. Però ara està clarament en crisi. Ja s'ha escrit molt sobre les raons d'aquest deteriorament. La llei electoral va reduir la pluralitat inicial i va derivar cap a un bipartidisme aclaparador que va arribar a acaparar el 83% de la representació política. En un sistema sense contrapesos externs —els partits controlen fins i tot el Tribunal de Comptes que els ha de fiscalitzar— aviat es van convertir en màquines de gestió amb poder per colonitzar tot l'aparell institucional. La falta de democràcia interna va fer que amb prou feines un grapat de persones promogudes a la cúspide per cooptació interna controlés tot el poder. L'estructura organitzativa va passar a comportar-se com una empresa (de col·locació dels seus quadres i d'ocupació del poder, entès com a mercat polític), cada vegada més tancada i més impermeable a la crítica i la renovació. La vida interna es va empobrir, els lideratges es van afeblir i l'exercici de la política es va corrompre fins a nivells que els constituents no podien imaginar. La crisi ha accelerat un procés de desafecció que havia començat molt abans.

Ara, tots els dinosaures del vell sistema es plantegen estratègies de supervivència. El desmembrament de l'espectre polític obligarà els que no desapareguin a substituir la competència destructiva per formes més versàtils de relació amb les altres forces. Susana Díaz està aprenent aquesta lliçó. Saben que també en l'àmbit intern han d'evolucionar, però no saben gaire com ni en quina direcció. En l'escenari veiem diferents fases d'evolució. En l'extrem immobilista hi ha el PP, que ni tan sols ha fet la més mínima concessió a la democràcia interna, com eleccions primàries. L'elecció a dit segueix sent el seu sistema de legitimació interna. En una estructura vertical i tancada com la del PP, els intents de canvi només poden expressar-se en forma d'aferrissades lluites internes, amb les paraules fidelitat i traïció com a fetitxe. I van fent. Com a Joc de Trons.

El PSOE ha estat més atrevit, segurament perquè va ser desallotjat del poder de forma abrupta. Per força els pengen. Ha fet la renovació generacional i ha introduït el mecanisme de les primàries, amb la qual cosa s'ha democratitzat i el poder intern ha passat dels quadres a la militància. És conscient que les fronteres del partit han de ser més poroses, però la vella dinàmica es resisteix i no deixa de ser paradoxal que la decisió per la qual Pedro Sánchez ha consolidat el seu lideratge hagi consistit a fer cas omís del resultat de les primàries a Madrid. Però la militància també ha perdut el significat original. Amb els anys, ha quedat limitada a una espècie de tecnoestructura vinculada al poder, i tan allunyada de la societat com el poder mateix. Qui controla l'estructura territorial més gran està en condicions de controlar el partit, com passa amb Susana Díaz.

Ara, el PSOE es planteja evolucionar de partit de militants a partit d'electors. Però, què és això exactament? Si la societat ja no s'identifica amb la verticalitat i l'obscurantisme dels vells partits, quines formes organitzatives sorgiran com a alternativa? L'experiència de Podem, com a força emergent sorgida dels nous moviments ciutadans, és interessant perquè suposa una prova de concepte. Cercles oberts a la participació de qualsevol, debat intern públic i sense restriccions, recerca de la transversalitat i utilització de les tecnologies com a instrument de participació aporten elements de renovació interessants. Però encara no s'albira una solució per al pas següent: el de traslladar aquesta participació oberta i horitzontal a l'exercici del poder.