El ‘run run’

Ha estat una setmana més moguda de l'habitual, en part perquè aquest diari estrenava nou format. I enmig d'aquest enrenou s'ha colat el run run d'Ada Colau, un vídeo rumber i sabrosón en plena campanya electoral on Colau es mostra senzilla, compromesa i sobretot divertida. Un gol baratet dels polítics emergents en aquest ball on volem que canviï el ritme, encara que sigui només una mica.

Colau, candidata a l'alcaldia de Barcelona, l'ha colat bé mentre a Espanya passem per diferents etapes amb ritme salat, com de rumbeta. El run run de principis d'any era que el bipartidisme s'acabava. Ara és que possiblement repetirem el que va passar en les eleccions britàniques i que els partits tradicionals recuperaran l'alè. I en aquell apartat de la nostra democràcia que és la corrupció, tot sembla que es queda en un run run, una mala estona per a uns quants privilegiats que en el seu moment van ser polítics honorables. Mentrestant, el run run ens dibuixa un somriure a ritme de rumba. Catalana, per descomptat.

Com cada any, al maig arrenquen el Festival de Canes, a França, i el Festival de les Flors de Chelsea, a Londres. Dos esdeveniments carregats de simbolisme i estil. A la catifa vermella de Canes, tot són estrelles. Al Festival de Chelsea on tot són flors, aquest any és el príncep Carles el que està en el punt de mira, perquè s'han filtrat cartes seves aconsellant els primers ministres. Un príncep i un ministre poden mantenir cert run run, però mai una relació epistolar. A Carles l'acusen de voler immiscir-se en el Govern, quan sap que no està entre els seus privilegis. Tony Blair no ho sap, no contesta.

I mentrestant, Canes desplega més informació i magisteri a la catifa vermella que a la sala de projeccions. No és un run run, és el ritme del nostre temps. Les pel·lícules probablement no són obres mestres, però la veritable magistralitat es troba en aquella catifa vermella, la més civilitzada del món on les estrelles, sobretot les femenines, entenen aquella desfilada com una prolongació de les seves carreres com una professió paral·lela venent luxe. Una corrua on totes enlluernen, es fan fotografies i se'n van. I si a la gala del Met a Nova York es va consagrar el zombi chic, un estil on tothom sembla tornar alegrement d'entre els morts, entre estrips i calaveres, a la catifa vermella de Canes s'ha imposat el lesbianisme lleuger com a codi chic però també com a gènere sexual favorit en les interpretacions de les grans actrius. Tant Charlize Theron com Cate Blanchett interpreten personatges que juguen amb el prejudici de l'homenot i amb la lluita per una millor qualitat de vida entre dues lesbianes dels anys cinquanta. Theron li va treure les ungles a un periodista que va gosar preguntar-li si el seu personatge tenia més costat masculí que femení. I li va deixar molt clar que les dones són només això, dones. Blanchett va anar més lluny: davant la pregunta de si havia tingut relacions amb una altra dona, va respondre que sí i, a més, diverses vegades, deixant la premsa internacional carregada de prejudicis amb la boca oberta. Un vell run run se silencia i s'obre pas a una reivindicació femenina definitiva.

Al parlament britànic hi ha tantes diputades “lets be honest” (un joc de paraules molt de moda entre les lesbianes discretes) que el Daily Mirror va llançar un titular declarant-lo el més gai del món. Aquell mateix dia, en una altra illa, Mallorca, esclatava un nou escàndol de corrupció després d'una imputació a un altre funcionari acusat d'organitzar orgies amb alts càrrecs públics mallorquins i prostitutes de moltes nacionalitats. La investigació intenta resoldre una presumpta trama corrupta incrustada a la policia de Palma. Les prostitutes han declarat que eren contractades per fer bacanals amb alcaldes i polítics, on “corrien el Dom Perignon i la Viagra”. Quina combinació! Quina ressaca! Per més bo i real que sigui el Dom Perignon, acaba afectant. I els que han fet servir Viagra com a diversió saben que deixa un mal de cap no doble, sinó triple. Cal reconèixer a aquelles festes un punt refinat, gairebé glamurós precisament per aquesta combinació. I que pot veure's com una aposta pel turisme de qualitat. Entre tots els run run de corrupció, ens faltava una bacanal amb prostitutes i policies en una illa. I, a més, amb bon pressupost. Així es constata que Berlusconi va definir un estil aspiracional: has de viure una festa al Villa Certosa per transformar-te en un Ulisses modern i presumpte que sap seguir el ritme, que sap seguir el run run.