Miró ‘toca’ al Palau

La fama i el reconeixement internacional de Joan Miró (Barcelona, 1893 – Palma, 1983) es deu, sobretot, a les seves pintures planes i multicolors plenes de símbols. Però l'artista també va conrear la ceràmica i l'escultura, que va treballar a partir de la voluntat de superar els límits estrictes de la pintura. Les seves obres, nascudes dins del més pur esperit surrealista i, per tant, provocadores, estaven formades per objectes trobats que acabaven acoblats i formant formes noves i impactants, que “generaven nous sentits”, afirmava l'artista. Sis d'aquestes peces que conserva la Fundació Joan Miró de Barcelona han baixat de la muntanya de Montjuïc i han ocupat la sala Lluís Millet del Palau, el temple modernista de la música barcelonina que va crear el genial Lluís Domènech i Montaner, per formar part de l'exposició Joan Miró: arrels, que pot veure's fins al 31 de maig.

Les sis escultures deixen clar que una de les influències més importants en l'obra de Miró va ser l'art popular i el seu amor pels elements de la naturalesa i els objectes de la vida quotidiana. Així ho va declarar ell mateix en una entrevista el 1951: “Un plat fet pels pagesos, una escudella per menjar la sopa, són, per a mi, tan meravellosos com una porcellana japonesa de la gran època que es col·loca en la vitrina d'un museu”.

Les obres, totes de més o menys d'un metre d'alçària, van ser fetes entre el 1969 i el 1981 al seu taller barceloní del passatge del Crèdit i el Mas Miró de Mont-roig de Tarragona i reflecteixen aquesta passió, després de comprovar que estan formades a partir de carabasses, cullerots de fusta, fragments de ceràmiques, eines agrícoles en desús, pedres, arrels, claus d'aigua, fins i tot tricornis, entre altres objectes sorprenents que adquireixen una nova identitat els uns amb els altres.

Miró va col·leccionar durant anys aquests objectes que trobava i després els unia i creava motlles per obtenir les peces de bronze a partir de la tècnica de la cera perduda, per la qual cosa aquests objectes ínfims i insignificants acabaven amb categoria d'obra d'art.

Teresa Montaner, conservadora de la Fundació Miró, explica que el títol de l'exposició “respon a la importància que Miró donava a la terra i a l'art popular, una terra no entesa com a pàtria, sinó que fa referència a la naturalesa física, a la terra que fa créixer les plantes i els arbres”. Com deia el mateix Miró: “A l'artista li han de créixer arrels”.

Aquestes sis obres no podrien exposar-se en un lloc més idoni –una de les quals, Personatge i ocell (1970), una espècie de triangle coronat per altres formes en equilibri, maqueta de l'enorme obra que va inaugurar a Houston el 1982, pot veure's al vestíbul i la resta, al primer pis–, envoltades per la naturalesa pètria de columnes i parets i les transparències del vidre acolorit que va crear Domènech i Montaner per al Palau, que li han valgut el reconeixement de la Unesco com a patrimoni de la humanitat des de l'any 1997.

La resta de les obres: L'equilibrista (1969), Dona amb càntir (1970), Cap de toro (1970), El rei guerrer (1981) i Cap i ocell (1981), comparteixen aquest segon espai amb una sèrie de fotografies del seu amic Joaquim Gomis –que va arribar a ser el primer president de la Fundació Miró–, fetes al mateix taller on Miró va crear les obres. Segons Montaner, les fotografies són la “prova visual de l'amor que sentia Miró pels elements quotidians i de la naturalesa i de quines van ser les seves primeres peces ceràmiques i escultòriques fetes entre el 1944 i el 1946”. A les imatges es poden veure racons dels tallers i alguns dels elements que Miró va acabar utilitzant en els seus collages i escultures.

Creació i somni

L’exposició és una iniciativa més que s'emmarquen en el diàleg del Palau de la Música amb les arts plàstiques, impulsat des de fa tres anys per la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música, que ha portat a exposar obres de Bill Viola, Eulàlia Valldosera, Louise Bourgeois i Antoni Tàpies, i que aquest any proposa una reflexió sobre la creació i el somni a partir de l’obra de tres artistes. La primera va ser entre l'arquitectura modernista de l'edifici amb l'obra de Perejaume –que va introduir un arbre a l'escenari del Palau– i l'anterior va ser la d’Eugenio Ampudia, que va proposar passar una nit dormint a l'enorme sala de concerts del Palau.