La ganivetada de Joan Miró

En la bohèmia literària i artística dels anys cinquanta del segle passat, tres pocavergonyes de renom –el periodista César González-Ruano, el novel·lista Camilo José Cela i el pintor Manuel Viola– vivien a la mateixa finca del carrer Ríos Rosas 54, de Madrid. Viola pertanyia al grup El Paso i solia aparèixer simpàtic i agitanat per la barra del cafè Gijón amb la seva xicota Sandra, que es feia passar per filla de Negrín. Allà, amb un vi a la mà i la veu ronca, aquest pintor proclamava que en realitat ell vivia només de copiar El Greco. En tenia prou d'engrandir les pinzellades i els colors d'un petit fragment de la màniga de qualsevol personatge de L'enterrament del comte d'Orgaz i l'obra es convertia en el millor exemple d'impressionisme abstracte.

No se sap de quin d'aquests tres impostors va sorgir la idea de falsificar obres d'artistes famosos. De fet, Viola tenia una mà excel·lent i prou frivolitat per entrar en aquest joc insensat; per la seva banda, Cela i Ruano posseïen la retòrica i el cinisme necessaris per col·locar aquests quadres falsos a qualsevol ricàs desprevingut. No consta el nombre de falsificacions de Viola que van aconseguir ficar al mercat. Se sap que al final d'aquesta peripècia Cela va conservar un oli fals de Joan Miró i al cap dels anys, quan l'escriptor es va instal·lar a Mallorca, el va penjar en una de les parets de la casa que tenia a la Bonanova.

Joan Miró, un dels pintors més excelsos i potser el més complicat del segle XX, ha hagut de suportar que espectadors fatus i incapaços de contemplar la pintura sense prejudicis el prenguessin per un impostor. Sens dubte, deuen haver estat innombrables les vegades que davant d'un quadre de Miró el corresponent taujà deu haver exclamat: “Això ho pinta millor el meu fill”. Aquest judici banal entre el riure i l'escarn es deu al fet que la simplicitat primària de les formes de Miró, les seves imatges ingènues i els seus colors poètics es confonen amb l'espontaneïtat infantil si no se sap distingir entre les formes i la seva representació.

L’aparent simplicitat del seu llenguatge creador és molt difícil de falsificar, però no de robar

Els dons de la infància són el color pur i la màgia. Un cercle vermell, negre o groc, la lluna, un ocell, les estrelles, el sexe femení, la difusió de les constel·lacions amb un equilibri algebraic, les associacions surrealistes i il·lògiques que s'estableixen entre la poesia i el ritme gairebé musical de les formes, aquest conjunt de signes que germinen espontàniament en ser creats, és el llenguatge de Joan Miró recognoscible en qualsevol lloc del món. Aquesta aparent simplicitat és molt enganyosa i complicada, molt difícil de falsificar, però no de robar.

La institució financera de La Caixa, tan allunyada de l'esperit ingenu i infantil, s'ha servit d'un logotip de Miró per expressar una idea de felicitat a l'hora de dipositar confiadament els diners en les seves arques. El seu cercle vermell ha passat a ser la representació del sol d'Espanya assimilat al turisme. Els dissenyadors han usurpat l'estètica de Miró, les seves formes i els seus colors, per posar-la a través de tota classe d'anuncis i cartells a la disposició de bancs, empreses multinacionals, marques esportives, agències de viatges, companyies de petroli, gasolineres, hospitals i fires. La pintura de Miró ha travessat totes les tragèdies del segle XX com un globus de colors i encara segueix fluctuant sobre un cúmul de negocis nets o bruts, contaminants o ecològics.

Enmig d'aquella tropa embogida de surrealistes que va sorgir a París en l'època d'entreguerres, cadascun pugnava per llançar la proclama més detonant. Associat a aquest moviment, durant una manifestació contra Déu, la pàtria i el patró, Joan Miró es va limitar a cridar: “A baix el Mediterrani!”. Era tot el que se li va ocórrer per expressar la congènita rebel·lia, però la seva pintura s'ha alimentat d'aquestes nits estrellades del sud quan el sexe femení apareix penjat com una llàgrima d'una banya de la lluna, i les seves escultures han partit dels troncs dels garrofers, de les roques i els cants blaus rodats entre la fantasia i l'humor.

Davant d'aquest mar de Mallorca, a la partida de Son Abrines, va tenir l'estudi Miró durant els últims anys de la seva vida. Valent-se de l'amistat i del prestigi social, un dia Camilo José Cela, prepotent, li va portar al taller el quadre pintat per Viola per veure si enxampava l'ancià dubitatiu o desmemoriat i ho certificava. Una bretolada més. Joan Miró va reclinar el quadre contra el respatller d'una cadira i el va contemplar de prop durant un silenci llarg, que a Cela li va fer concebre esperança. Mentre l'escriptor ja es fregava les mans davant un veredicte favorable, Miró, sense dir ni una paraula, es va apropar a un tauler ple de trastos de l'ofici i va caminar rebuscant l'instrument que necessitava per emetre el certificat. Va tornar cap al quadre, es va treure l'espàtula de la butxaca i va esquinçar el llenç de dalt a baix d'una sola i rabiosa ganivetada. El cinisme de Cela va acudir de nou a ajudar-lo. “Caram, almenys la ganivetada és autèntica”, va exclamar.

Molts cocodrils han entrat a sac al món de Miró i s'han apropiat dels seus símbols de la felicitat i de l'alegria de viure. Es tracta d'imaginar la quantitat de ganivetades que caldria fer a tots aquests Miró falsos que cobreixen amb les seves formes ingènues i colors poètics tota la misèria de la vida i les escombraries de la ciutat, com una ràfega d'aire incontaminat.