“El 10 es posa al camp, no a la samarreta”

El primer que va fer la mare de James Rodríguez (Cúcuta, Colòmbia, 1991) quan el va parir va ser preguntar si havia nascut amb totes les extremitats. 23 anys després, un fisio li aixeca les cames, les deixa caure, i les pica perquè l'estrella del Reial Madrid es posi a punt. És diumenge al matí i James dormita de bocaterrosa a la llitera.

—De nen tenia malsons?

—No en recordo cap.

La seva mare té un gol preferit, i no és el més famós de tots, el del Mundial del Brasil, sinó un que va marcar el 2010 amb Banfield contra Lanús. James es va desfer d'un rival, va trepitjar la pilota i la va tocar d'esperó cap a un company, va entrar a l'àrea com un búfal i altre cop amb la pilota va encarar el porter sense angle. Va xutar tirant la cama cap enrere com si fos un tac de billar i la va aixecar suau al pal. Ni a l'esquerra ni a la dreta: James Rodríguez va apuntar al cap del porter i el va obligar a ajupir-se. La mare de James, Pilar Rubio, es va preguntar llavors si el seu fill no havia nascut potser amb alguna extremitat de més.

El destí em va somriure, però era Falcao el que s’ho mereixia”, li va dir a l’ambaixador colombià

Avui les cames de James són lliçons a l'Acadèmia Tolimense en la qual va créixer a Ibagué. A James, su vida (Aguilar, 2014), escrita per Nelson Fredy Padilla Castro, l'autor explica com cada dos per tres els tècnics criden als nens: “Para-la com el James", “recorda com aixeca el cap el James”, etc. I un tècnic diu: “Aquí el James ho va passar malament. Era molt bo, però calia fotre'l perquè donés el màxim”. A Banfield, quan es va trobar que el baixaven al filial i fins i tot el feien asseure's a quarta, un tècnic li va dir que era “petiso i retacón”, o sigui baixet i culgròs, i James plorava a les nits dient per telèfon que volia tornar. “Si et dónes per vençut ho perdràs tot”, li responia Juan Carlos Restrepo, el seu padrastre. Avui la seva prodigiosa esquerra està gravada en una mena de passeig de la fama de Banfield.

El cop de cap de Torí és una jugada estranya. Un defensa la toca. De cada 20, passa una vegada

Valdebebas a aquesta hora, vigília del viatge a Torí, és un balneari. Modric pedaleja en una bicicleta estàtica als peus de la piscina vigilat per dos metges. Chicharito se'n va amb una fotografia emmarcada, la d'ell agenollat celebrant el seu gol a l'Atlètic. Ramos, amb la tovallola a la cintura, el veu passar i recorda que vol una cosa semblant: una foto d'Alejandro Ruesga de la rematada de cap de Lisboa.

James surt de la llitera i se'n va a la dutxa. Quan creua la porta mira de reüll una foto famosa: la de Beckham, Figo, Ronaldo, Zidane i Raúl que tornen somrients de celebrar un gol. James tenia onze anys, li va dir a José Ramón de la Morena, i es va fer definitivament del Madrid. Podria haver arribat al club procedent del Porto, però el Mònaco va posar massa diners sobre la taula. Llavors el Madrid es va retirar discretament i va deixar el punt de mira sobre el colombià. La temporada passada James, que havia costat 45 milions, se'n va anar a Munic a veure el Madrid com un fan, va demanar un autògraf a Cristiano i va mirar embadalit l'autobús que s'enduia les estrelles entre els aficionats.

—Tota aquesta imponència del Madrid, tota aquesta grandiositat que jo veia des de lluny, ja a Colòmbia, m'encantava.

La temporada que va fer va convèncer el Madrid que era la figura que necessitava; el Mundial el va elevar a icona per la qual va sospirar fins i tot Rihanna, que li va dir bebè. Unes setmanes després el Madrid va pagar gairebé el doble de la quantitat que li havia semblat cara un any abans: 80 milions. “L'any que ve tornarà a valer el doble”, arronsa les espatlles el president, Florentino Pérez.

El Madrid el va poder fitxar el 2013 però llavors li va semblar car. Va pagar el doble un any després

A Florentino li agrada dir que per jugar al Madrid cal haver somiat amb jugar al Madrid. Fins i tot néixer merengue, segons ell, tot i que per això més que un observador es necessiti un ginecòleg. La mare de James ha dit que el seu fill no és que volgués ser futbolista, sinó que va néixer futbolista. El seu padrastre, Restrepo, li recorda sempre que té tres pares: el biològic, Wilson James Rodríguez, que va deixar la seva família quan el nen tenia tres anys; el mateix Restrepo i Déu. Restrepo el va cuidar com a un diamant des de nen, li tallava les ungles “perquè la seva mare el trobés presentable” i va tutelar la seva carrera fins que va volar de Banfield en direcció a Europa. Llavors, va explicar a Blu Radio, li va dir quan es van acomiadar: “El teu somni ha estat el meu somni; la teva il·lusió ha estat la meva il·lusió. Ara la guerra l'has d'afrontar tu solet. Has de fer el doble del que has fet”.

James va passar la vida volent ser Oliver Aton i Valderrama, una barreja entre dibuixos animats i ídol nacional. “Jo arribava de l'escola a la tarda i em posava a jugar a futbol fins a les nou de la nit. Havia de venir algú de la meva família a buscar-me”, diu a EL PAÍS a través d'un qüestionari. Va ser el més precoç debutant a Colòmbia, el més precoç a guanyar un títol a l'Argentina, el 10 a Portugal, França i Espanya.

—I a Colòmbia. Abans la portava el mític Valderrama, per això és no és estrany per a mi. Però el més important és el que fas al camp, no el número que portis. El 10 es posa sobre la gespa.

Colòmbia és una selecció feta per a coses grandioses. I té moltes ganes de títols

Quan era només una criatura va dir en una televisió: “Als que fan servir el 10 i saben jugar no els pesa el número. Si no saben volen pels aires”.

—Jo sempre vaig ser el 10, des de nen. I sempre vaig tenir la responsabilitat de ser el líder. És una cosa que m'agrada molt.

James és una estrella de futbol i un producte de mercat, el principal de Colòmbia i un dels més puixants del món. Qualsevol moviment al seu entorn mobilitza un exèrcit. Per sobre de tots hi ha dos homes: Florentino Pérez, que vetlla per la marca Reial Madrid, i Jorge Mendes, que vetlla per la marca James Rodríguez. Tant control sobre el noi obliga a una moderació exagerada. Les seves respostes acostumen a ser anodines, plenes de clixés i políticament correctes. Ha arribat a dir que de Cristiano admira la seva “humilitat”. L'únic marge que desborda és el de la seva ambició. I si Ancelotti no el col·loca al seu lloc, no li importa.

—El que l'equip necessiti. Jo participo en tots els vessants del joc. I la raó de treballar cada dia amb la màxima obstinació és per intentar aprendre. Estem sempre aprenent, sempre.

Aquí ho va passar malament. Calia fotre’l perquè donés el màxim”, expliquen a Ibagué

L'ambaixador de Colòmbia a Espanya, Fernando Carrillo, diu que James és en l'actualitat l'exportació colombiana més important del país. L'impacte de l'estrella arriba al punt que Florentino va convidar l'ambaixador a parlar en la presentació. Va ser llavors quan Carrillo va conèixer James. “Em va sorprendre la seva admiració per Falcao. Havia seguit el seu procés de recuperació dia a dia per arribar al Brasil. No hi va arribar a temps. James em va dir: el destí em va somriure a mi però era ell el que s'ho mereixia”.

—Jo crec molt en la selecció de Colombia. Té qualitat per somiar coses grandioses i guanyar qualsevol títol. Tenim moltes ganes de triomfs: amb humilitat ho aconseguirem.

El 4 de febrer James va marcar un gol al Sevilla i es va lesionar. Quan va arribar a la infermeria del Bernabéu es va trobar amb Ramos, que s'havia lesionat una mica abans. Tots dos es van quedar en silenci estirats a les respectives lliteres. Es van preguntar per quant en tindrien. James va dir: “Dos mesos”. Després va demanar una agenda, va fer números i li va anunciar a Ramos el dia de la seva tornada a l'entrenament i el dia del seu retorn al camp. Els va clavar. “És un cyborg. Qualsevol cosa menys llatí. Aquesta sang calenta i aquests rampells tan nostres. Deu tenir un avantpassat alemany”, diuen al club. El primer sorprès va ser Ancelotti. Sabia que rebia un jugador amb una esquerra extraordinària. Avui si li pregunten a l'entrenador quina és la millor virtut de James diria que el seu caràcter.

No ens fa por la Juve ni a ningú. Defensen molt bé, però si ho donem tot, passem

—M'enfadava molt de nen si perdia. Jo sempre he estat molt competitiu —diu.

Fa un mes Modric es va torçar el genoll contra el Màlaga. Quan va acabar el partit, James va anar cap a ell i se'l va trobar plorant. Un directiu blanc el va abordar en aquell moment per dir-li que era la seva hora.

—Has de carregar-te l'equip a l'esquena.

El cervell de James va processar ràpidament l'ordre i la va descartar en trobar incompatibilitats.

—Per això està Cristiano.

Però Cristiano, li van insistir, porta l'equip des de dalt. “Tu has de fabricar tot el que ell acabi. Cristiano no pot sostenir tot sol el Madrid”. James va assentir gairebé divertit. Des de llavors ha estat el millor en partits decisius de la Lliga i la Copa d'Europa. Ha congelat els partits més calents.

—Estic passant per una bona etapa —reconeix— i vull seguir així. Al cap tinc ajudar l'equip, avaluar-me i millorar cada dia. El millor encara ha d'arribar.

El talent de Messi pot definir partits tot sol. Com el de Cristiano Ronaldo

Va inventar un túnel perquè Cristiano li donés el gol a Chicharito contra l'Atlètic fregant el minut 90; va crear una jugada del no-res a Torí perquè Cristiano marqués un gol contra la Juve. I ell mateix va estavellar una pilota al travesser que podria haver estat l'1-2.

—És una jugada estranya perquè el defensa toca la pilota amb la punta del peu i la pilota se'n va al travesser. De 20 vegades, en passa una, i aquesta em va passar a mi.

—Què els fa por de la Juve en el partit de tornada?

—El Madrid no té por de ningú. Respecto tothom, però res de por. Sabem com són els italians. Defensen bé i hem de saber com abordar-los. Cal marcar. Si ho donem tot, som a la final.

Si ho fan és probable que James i els seus companys es creuin amb Messi a Berlín.

—El talent de Messi pot definir partits. Exactament igual que Cristiano Ronaldo.

Al Madrid diuen que no sembla llatí, que té un avantpassat alemany: “És molt fred”

En el seu llibre sobre James, Padilla explica que el crack li va posar el nom Amenaza Blanca a un Peugeot 206 que Restrepo va ajudar a comprar a James perquè anés a Banfield. Era l'amenaça perquè el deixava tirat en qualsevol ocasió: no sabia mai quan fallaria. És el motiu contrari pel qual els rivals del Madrid saben que James és l'amenaça blanca: no falla mai.

Dissabte, després de veure marxar la Lliga, els jugadors van sortir acalorats de l'esforç contra el València. Només un es va aturar a les escales i va explicar dos treballadors del club en què havia fallat l'equip. Portava el partit dins del disc dur. Va fer autocrítica. No va haver-hi emocions en la seva anàlisi malgrat que estava dolgut. L'únic tret humà després de l'impressionant esforç és que suava. Després del diagnòstic es va ficar al vestuari.

Abans del duel va parlar del plor al Brasil que va fer la volta al món.

—Ha plorat amb el Madrid?

—Fins ara no.