Màgia eterna

En El secreto del libro de Kells (2009), debut en la direcció de llargmetratges de Tomm Moore i Nora Twomey, s'explicava la història de la salvació d'un manuscrit il·luminat, fent ús d'un estil d'animació bidimensional precís que ignorava les lleis de la perspectiva per sintonitzar, de manera molt imaginativa, amb les maneres de representació medievals. Ara Moore dirigeix en solitari una altra gemma única –La canción del mar– i confirma que en ell no només hi ha un autor d'identitat estètica marcada, amb interessos temàtics molt singulars, sinó també el focus de resistència a l'hegemonia estètica de l'animació Pixar més humil i creatiu.

El folklore irlandès que envolta el mite de la selkie –la foca que pot adoptar aspecte humà– sustenta en La canción del mar un madur discurs sobre la necessitat d'assumir el dolor. La pel·lícula és, al mateix temps, aventura infantil i hàbil trenat de llegendes: un discurs intricat que s'encarna en una successió d'imatges enlluernadora. L'estètica de Moore té la seva fortalesa en el disseny d'espais i personatges: les sorpreses són constants, però en cap moment es força la coherència interna subtil.