Passió per les imatges

"En Mike ha trobat una mina d'or, una cosa que pot solucionar-li la vida, cosa que tots busquem, siguin bitcoins o la nova bateria Tesla capaç d'emmagatzemar electricitat. Ara que els nostres fills ja no poden esperar una feina assalariada segura, només ens queda l'especulació, el que en el món empresarial es diu start up, capaç de canviar el rumb d'una vida. I aquesta troballa és la que marca la relació entre tots els personatges”. Ho explica Chus Martínez, comissària de La Singularidad, el projecte d'Albert Serra (Banyoles, 1975) per al pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia, que es va inaugurar dimecres –en un magatzem d'embarcacions de l'illa de San Pietro, dins dels Eventi Collaterali de la Biennal–, i envoltat de l'expectativa més gran mai no despertada per la participació catalana, amb la qual cosa va resultar fins i tot més cridanera l'absència del conseller de Cultura, Ferran Mascarell.

La pel·lícula de Serra també va d'expectatives. “Ara que el món occidental s'ha convertit en una metàfora i que ja no tenim un passat comú, només ens queda desenvolupar un gran sentit de les expectatives”, assegura Martínez, que al·ludeix a les tesis desenvolupades per Reinhart Koselleck que li permeten establir una connexió entre el plantejament del director artístic de la Biennal, Okui Enwezor, i aquesta gran instal·lació fílmica, que busseja en la fractura entre passat i futur, temps històric i il·lusions.

Apassionat per les imatges, detallista fins al punt de passar tres nits sense dormir abans de la inauguració per recalibrar el so de la pel·lícula i saturar els colors a la recerca de més profunditat, Serra és sens dubte un personatge peculiar i malgrat realitzar obres el gaudi de les quals no és evident, el seu èxit creix com l'escuma.

Treballa sovint amb amics i mai amb professionals. En aquesta ocasió va buscar els interpretis a través de Facebook. “La relació entre el contingut i la forma és l'aposta. És la primera vegada que construeixo un món de ficció al voltant d'una idea: la singularitat que defineix la relació contemporània de l'home amb les màquines. La meva matèria primera són els actors, és l'única cosa que modelo, però és una manipulació a distància, mai dono instruccions durant el rodatge i l'atmosfera es va creant en temps real a través dels diàlegs i la interacció”, indica l'artista que ha realitzat 12 hores de pel·lícula, després de rodar 82 escenes per un total de 90 hores, entre els ambients més arcaics de la Irlanda minera i les instal·lacions de tecnologia punta de l'empresa Sorigué a Lleida.

Serra, que sol treballar amb amics, va buscar els seus actors a Facebook

El resultat és una història de poder, sexe i corrupció, interpretada per prostitutes, miners, un artista i un assessor financer, tots gais sense cap interès a perpetuar l'espècie. La seva història es desplega en cinc pantalles, que sorgeixen en la foscor del pavelló, col·locades de manera que l'espectador pugui abastar-les amb una sola mirada, encara que per captar els diàlegs cal passejar per l'espai. A la primera pantalla, una projecció de 12 minuts serveix com a pròleg, resum i conclusió de la pel·lícula, mentre que en les altres quatre, en diversos fragments de tres hores de durada, desenvolupen les diferents situacions.

El que més xoca és el contrast entre les problemàtiques estil Silicon Valley i l'ambient miner. Malgrat la quantitat d'imatges, totes les claus es troben en els 12 minuts de la primera pantalla amb els drons sobrevolant mentre una veu en off reflexiona que “quan els drons decidiran per si mateixos a qui matar també podran decidir de qui enamorar-se”. La frase, que amaga un dels debats bioètics actuals més candents, resumeix l'aposta de Serra: una mirada sobre la relació entre l'home i les màquines, ara que la intel·ligència artificial les està convertint més en acompanyants que en meres eines de l'ésser humà.