Francesc Boix, els ulls de Mauthausen

A l'infern s'hi passava més que fred a l'hivern. El 5 de maig del 1945 va acabar el que semblava etern. Aquella fortalesa de granit on s'havia atiat l'infern cada minut, cada hora, cada dia, durant prop de set anys, va obrir les seves portes. Dins hi havia vius i morts sense que entre els uns i els altres hi hagués notables diferències d'aspecte. A Mauthausen, i la densa xarxa de subcamps que va gestionar, hi van morir la meitat de les gairebé 200.000 persones que els nazis hi van tancar des del 8 d'agost del 1938, cinc mesos després que Hitler annexionés Àustria –la seva pàtria original– al Tercer Reich.

Fa 70 anys, els soldats americans que van creuar la contraporta es van trobar cadàvers amuntegats i esquelets errants. També presos amb prou energia per derrocar l'àguila nazi que presidia l'entrada i penjar una pancarta de benvinguda poliglota amb el lema Espanyols antifeixistes saluden les forces alliberadores. Un d'aquells presos, amb boina, somriure i un braçalet en anglès que l'identificava com a reporter de guerra, disparava una Leica ara a l'alegria ara a l'espant. Francesc Boix (Barcelona, 1920 - París, 1951) era fotògraf, comunista i, al cap i a la fi, els ulls de la història.

Gràcies a ell hi ha imatges de les primeres hores a Mauthausen després de la fugida dels nazis, inclosa la seqüència de l'agònic interrogatori al comandant del camp, Franz Ziereis, ferit després de ser capturat el 23 de maig del 1945. Però la gran contribució de Boix va ser un robatori. En col·laboració amb altres presoners espanyols i l'austríaca Anna Pointner, van salvar de la destrucció negatius que acreditarien al món que l'infern existia i era pitjor que la mort, tal com va dir el supervivent Lope Massaguer en les seves memòries: “Fèiem olor de mort, pensàvem constantment en la mort i convivíem amb la mort. La temíem molt menys que el dolor o les humiliacions, era la nostra companya, la nostra amiga i, de vegades, la nostra única possibilitat d'escapar”.

A El fotògraf de l'horror (RBA), l'historiador Benito Bermejo reconstrueix la història de Boix i la seva gesta. Ja ho va fer el 2002 quan va sortir la primera versió de l'obra. En aquesta segona reedició s'ha incorporat material nou com les fotos que va fer durant la Guerra Civil espanyola, que han aflorat en els últims anys, a més d'un pròleg en què Javier Cercas reparteix la seva admiració entre Boix (“la viva estampa de l'heroi”) i Bermejo (“un historiador exemplar”). “No crec que al llarg de la meva vida tingui gaires ocasions de prologar un llibre escrit per un personatge d'una de les meves novel·les”, ironitza l'escriptor, que va convertir Bermejo en un dels protagonistes d'El impostor.

Francesc Boix va ser un dels testimonis espanyols que va poder explicar el que va veure durant la seva captivitat a Mauthausen, on algú va comptabilitzar fins a 35 maneres diferents de morir. Dels 7.000 deportats republicans –presoners de guerra capturats al front francès que no van rebre el tracte d'aquests– van ser assassinats el 65%. La majoria al camp de Gusen, a cinc quilòmetres de Mauthausen, entre el 1941 i el 1942. A partir d'aquest any, la mortalitat va decréixer en part, segons Bermejo, perquè la lògica d'explotació laboral es va imposar a la de l'extermini.

Aprofitant el seu treball al laboratori fotogràfic, Boix va burlar l'ordre de Berlín, emesa després de la derrota de Stalingrad, d'eliminar tot el material gràfic que recollia la vida –i la mort– a la xarxa de camps de concentració austríacs. Davant el tribunal de Nuremberg, va afirmar que havia ocultat 20.000 negatius (un terç dels disparats), amb el suport d'altres presos espanyols, tot i que només un miler ha sortit a la llum. L'operació clandestina es va culminar amb èxit la tardor del 1944, quan els deportats del Kommando Poschacher van aprofitar les seves sortides a l'exterior –treballaven per a una empresa austríaca que avui és la propietària d'algunes sinistres instal·lacions del camp de Gusen– per treure les fotos del camp i les van facilitar a Anna Pointner, veïna de Mauthausen, que les va amagar en un mur. Al costat de la casa, un petit memorial ret homenatge a la valentia de la dona, que es va desmarcar de les conductes d'altres veïns, que van participar en la cacera de presos escapats del camp.

Després de l'alliberament aliat, Boix va fer públiques les imatges en publicacions com Regards “per la magnífica actitud d'aquesta revista durant la guerra d'Espanya” i en llibres sobre el camp, com el publicat per Paul Tillard. El 1946 es van projectar al Tribunal Militar Internacional de Nuremberg i a la secció de crims de guerra de l'exèrcit dels EUA a Dachau. Davant els tribunals Boix va detallar una successió d'horrors, com la història de Bonarewitz, un fuster austríac evadit a qui els nazis van obligar a participar en una farsa que recreava la seva fugida en una caixa. L'espectacle es va desenvolupar davant 10.000 presos, un cartell sarcàstic (“Tots els ocells tornen a ser aquí”) i una orquestra gitana, obligada a tocar una polca mentre Bonarewitz avança cap a la seva forca.

El fotògraf espanyol va salvar les fotos, però no es va alliberar de les seqüeles de la seva captivitat. El 1951 va morir a París. En aquests sis anys de llibertat va viatjar d'un lloc a un altre com a reporter de L’Humanité, Regards i Ce Soir. Va continuar militant al Partit Comunista. Va retratar La Pasionaria i Picasso. Va cobrir el Tour de França. I va escriure les seves memòries, de les quals només es conserva el títol: Spaniaker, el malnom despectiu que al·ludia als presos espanyols de Mauthausen.