Un pla optimista

El Govern espanyol acaba de difondre un Programa d'Estabilitat 2015-2018, a punt per remetre a Brussel·les, que presenta unes expectatives molt optimistes sobre l'evolució de l'economia durant aquests quatre anys. En síntesi, el programa estableix que la taxa de creixement estarà al voltant del 3% anual fins al 2018 (2,9% el 2015), que es crearan al voltant d'1,7 milions de llocs de treball equivalents a temps complet durant el període, que durant aquesta legislatura es millorarà —encara que per poc— el nivell d'ocupació registrat en l'últim trimestre del Govern anterior i que s'aconseguirà un equilibri dels comptes públics el 2018 (el dèficit estarà per sota del 3% el 2016). Com pot apreciar-se, una previsió de progrés continuat que exclou qualsevol obstacle o recaiguda.

Les taxes recents donen peu a l'optimisme. En el primer trimestre d'aquest any, sense anar més lluny, s'ha comptabilitzat un creixement del 0,9%, molt elevat, que implica un increment interanual del 2,6%. I és probable que en el segon trimestre es mantingui o augmenti. Però el problema que cal analitzar no és el final de la recessió ni la quantitat del creixement, sinó la debilitat del mercat laboral. L'escalada de l'augment del PIB no s'està traduint en una millora significativa de les condicions d'ocupació, potser perquè precisament el creixement se sustenta sobre una ocupació precària. No és el mateix recuperació estadística que benestar. Lògicament, la disminució gradual de la prima de risc i la reanimació de la demanda impulsen el creixement, però la recuperació de debò només es produirà quan arribi als salaris i a creixements sostinguts de l'ocupació estable.

D'altra banda el Pla d'Estabilitat planteja un escenari de reducció del dèficit fundat en l'augment d'ingressos públics. Pel que sembla, n'hi ha prou amb asseure's a esperar que pugi el PIB perquè el dèficit vagi caient i el deute també. Això equival a caminar per la corda fluixa, sobretot quan se suggereix que hi haurà noves rebaixes tributàries. Per entendre una política fiscal és necessari primer que el Govern espanyol expliqui quin és el perímetre de despesa que l'Estat ha de sostenir (costos financers, educació, protecció social) i quina és, en conseqüència, l'estructura fiscal necessària. Aquest és el càlcul que no s'ha fet en el Pla d'Estabilitat.