El conte dels Tres Dragons

Wunderkammer. Com que té la forma que té i al llarg dels seus gairebé 127 anys de vida ha encabit de tot, des d’un cafè-restaurant fins als ossos d’una balena i bestioles dissecades, passant per una escola de música, una oficina d’aturats i un menjador social falangista, l’historiador de l’art Daniel Giralt Miracle diu que el fantàstic edifici que Lluís Domènech i Montaner va fer a la Ciutadella de Barcelona per allotjar el Cafè-Restaurant de l’Exposició Universal de 1888 li recorda aquells gabinets de les meravelles que proliferaren per l’Europa del XVII. Tal vegada la fascinant barreja que destil·laven aquells espais de mite i ciència, fantasia i realitat, que captivaren de ben jove el crític és el mateix que ara ha portat els responsables de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona a pensar a transformar l’anomenat popularment com el Castell dels Tres Dragons en una mena de Casa del Conte per al foment de la lectura i l’oci cultural vinculat a la literatura i la il·lustració entre els més joves.

“Potser Barcelona és una ciutat poc amable amb els nens; no és fàcil trobar espais segurs i on s’esplaïn bé que no estiguin vinculats al món de l’esport; com a molt, a les biblioteques hi ha racons infantils, però aquí es tractaria de fer un espai estable per a ells on, si de cas, hi hagués un racó… per als pares”, subverteix la situació el tinent d’alcalde de Cultura del consistori, Jaume Ciurana.

L’operació que transformaria per enèsima vegada l’espai únic que avui aplega un espai de recerca i conservació de les col·leccions del Museu de Ciències Naturals està clar en el cap del responsable municipal. “No hi ha un centre semblant en tota la ciutat i potser en tot Catalunya, on, a més, s’ofereixi una alternativa d’oci i cultura diferent a l’avui convencional que passa per les pantalles de tota mena”, planteja Ciurana. Sense esmentar-ho, és conscient de situacions sociològiques com les que reflecteix un estudi realitzat pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (Clijcat), que, malgrat tenir ja uns anys, reflecteix unes dades que no semblen haver variat gaire; al contrari: l’hàbit lector disminueix amb l’edat... i baixa, en una societat altament tecnificada i on predomina l’audiovisual, cada any que passa. Així, si tres de cada quatre nens de 6è de Primària manifestaven el 2004 que els agradava molt la lectura i que la practiquen amb assiduïtat (76,5%), els de 2n d’ESO que així ho confessaven eren poc més de la meitat (57,3%), i quan s’inquiria als de 4t d’ESO, amb prou feines hi arribaven (54,1%). Només quatre anys després, el 2008, les declaracions d’amor per la lectura seguien caient a tots els nivells: 75% els de Primària; 56,3% els de 2n d’ESO i un ja inquietant 51% els de 4t d’ESO. Els experts no creuen que els baròmetres hagin millorat aquests darrers anys.

“El gust per la lectura decau ja en ple procés educatiu i, a sobre, hi ha una ruptura lectora més notable a partir dels 12 anys, potser tot vinculat a l’obligatorietat inevitable que se’n fa a l’escola; igual creant una dissociació lectura-obligació hi podem ajudar”, es planteja Ciurana, a qui no el belluga només un tema estrictament educatiu. La Casa del Conte no deixa de ser, també, una aposta estratègica pel sector editorial, en el marc d’un lideratge estatal que la capital catalana vol seguir mantenint i que el consistori regentat per CiU ha potenciat al llarg de la legislatura que ara acaba, tal com ratifiquen iniciatives ben recents, com la remodelació de l’antiga Vil·la Joana a Vallvidrera (on va morir Jacint Verdaguer) per convertir-la en la Casa de la Literatura l’any vinent. O la candidatura que Barcelona presentarà a la tardor per ser escollida Ciutat Literària per la Unesco, on un projecte així només faria que incrementés les seves possibilitats.

D’altra banda, es donaria una utilitat ciutadana més notable a un edifici singular que ara, com a centre investigador i de conservació de fons d’un museu, “fa un ús més de portes endins que de portes enfora; el ciutadà hi surt guanyant en aquest sentit”, exposa el tinent d’alcalde. És també un fantàstic pretext per atacar la rehabilitació de l’edifici, especialment de la seva ja històricament delicada façana, de la qual es van desprendre a la tardor de l’any passat alguns elements decoratius, cosa que va obligar a cobrir-la amb una densa malla de protecció per la banda del passeig Picasso i per Pujades.

Moltes coses juguen a favor del Castell dels Tres Dragons per acollir la Casa del Conte, epígraf amb el qual de moment ha batejat el projecte el consistori: “És un espai cèntric de la ciutat i força segur a tot nivell”, diu Ciurana, que té clar que serà “un centre cent per cent municipal i que no serà un museu, perquè no tindrà fons propis”. Fora d’aquestes dues grans premisses, el conte està per escriure: un equip de l’Institut de Cultura de Barcelona “ja està treballant”, amb força discreció, en el que ha de ser el projecte funcional, un equip en què, de manera directa o indirecta, “han d’intervenir museògrafs, mestres i bibliotecaris, i on sector editorial també hi tindrà cosa a dir” i que hauria de donar les primeres grans línies “d’aquí sis mesos”.

A l’espera de resultats més concrets, Ciurana parla d’un centre “que pugui acollir nens dels zero als 14 anys, i que ha de ser molt obert, on hi hagi des de contacontes i activitats teatrals fins a biblioteca, passant per exposicions sobre il·lustradors o personatges..., tot presentat una mica com fan per als menuts a l’espai interactiu permanent del Clik de CosmoCaixa. O, si es vol, amb l’esperit juganer i de llibertat tan gran que respira el Festival Món Llibre, però això 365 dies de l’any”, resumeix eufòric a qui de jove no li era aliè el món dels esplais.

Sobre la taula, per vestir la Casa del Conte (que, sense comptar soterrani i espai exterior, ocupa uns mil metres quadrats), s’ha donat més d’un cop d’ull als models similars que hi pot haver a Europa i els EUA. Tampoc són tants. Al continent americà el gran referent són els The Children’s Museum, que van començar el 1899 amb el centre de Brooklyn. Pensats per difondre la ciència i la natura, la interacció dels nens amb el que s’explica és la raó de ser a partir d’una llei no escrita per la qual l’activitat pot ser tan o més instructiva que la mateixa educació. En concret, els responsables catalans haurien estudiat l’oferta del centre de West Hartford, a Connecticut, on cada any reben uns 200.000 nens.

Una altra font d’inspiració han estat els grans finestrals de colors ben llampants del Musée de l’Illustration de la Jeunesse a la localitat francesa de Moulins, a l’Auvergne. El que havia estat la seu d’una de les impremtes més prestigioses de la França del segle XIX per les seves edicions sumptuosament il·lustrades, Desrosiers (1836-1858), i després acollí un hotel particular, és, des del 2005, un dels centres de lectura i oci més suggeridors d’Europa per la seva oferta: des de tallers fins a lloc de conservació d’originals i fons d’escriptors i il·lustradors, passant per un espai vivencial on els nens poden ficar-se dins d’un estudi d’il·lustració recreat o passejar per les grans fites de la història de la literatura infantil i juvenil, a banda d’escoltar el conte que vulguin només prement un botó de la coberta.

Un esperit similar desprèn Bibiana, la International House of Art for Children creada a Bratislava el 1987 sota el mantell protector de la Biennal d’Il·lustració de la mateixa capital eslovena, possiblement la més prestigiosa del continent. En amples i lluminoses sales de parets blanques i moquetes en blau elèctric hi manen escultures fetes amb llibres que ofereixen exemplars per llegir, a banda dels que hi ha a la biblioteca especialitzada.

Muntar un cavall blanc amb taques negres, baixar per un tobogan, fer farinetes a la cuina o dinar més formalment amb els pares al restaurant són algunes de les possibilitats que, a Estocolm, tenen els visitants d’entre 2 i 15 anys que entren a Villa Villekulla, la casa on viu Pippi Langstrump, la forçuda i trapella heroïna creada per Astrid Lindgren (18a autora més traduïda al món, tercera en l’àmbit infantil després d’Andersen i els germans Grimm: 144 milions d’exemplars venuts). La que també és, però, museu i teatre i la biblioteca infantil més gran de Suècia té un lema ben escaient a la personalitat del personatge: “Aquí ets lliure de jugar tan salvatgement com vulguis”. Però dins el món del llibre...

“Que hi hagi un edifici físic, una presència constant i tangible del món de la literatura infantil i juvenil a Barcelona i a Catalunya, és molt positiu perquè, d’alguna manera, a banda de visibilització, potser ajudi a evitar una certa dispersió de recursos en el sector, que és un dels nostres mals”, apunta sobre la iniciativa de la Casa del Conte la directora de publicacions del potent segell de literatura per a joves Edebé i presidenta del Clijcat Reina Duarte. La veterana editora, però, alerta d’un mal que caldria que el futur centre no patís: “Sé de la iniciativa, però en desconec els detalls. Caldria que no es convertís en un parc temàtic o un mer espai on els pares poguessin aparcar els seus fills; si no, és igual que s’acabi dient la Casa del Conte com el Tren de la Bruixa... Cal ser una mica ambiciosos i que sigui un lloc des d’on irradiar una filosofia i unes iniciatives potents sobre el món de la literatura infantil i juvenil per tot el territori”. I apunta una segona dificultat: “No serà fàcil compaginar activitats en un mateix centre per a una franja tan ampla de nens dels zero als 14 anys”.

Ciurana diu que és prematur parlar de pressupostos, de la gratuïtat o no i del personal necessari per tirar endavant la Casa del Conte. Només hi ha una cosa clara: “L’edifici és extraordinari, amb aquest punt irreal, fantasmagòric, ni fet expressament per encabir-hi una activitat així”. Una veritat com un castell. Un particular Wunderkammer.