Un horitzó per a la nova generació

És possible, encara que molt improbable, que els prohoms i prodones que gestionen el castell del poder ni tan sols no ho sospitin, encegats per l'estupiditzant pulsió de domini que embarga les seves existències. Però molt més probable resulta, sens dubte, que sigui el seu cinisme desvergonyit el que els impedeix assumir que la crisi financera precipitada el 2008 ha estat símptoma d'una fallida econòmica, política, cultural i moral que l'aplaudida voluntat d'ignorància ha anat engrandint fins avui, per més que el final de l'última recessió permeti dissimular-ho. Una gran fallida majúscula, sistèmica i d'època alhora, que ha fracturat l'horitzó de metes i esperances, valors i criteris que les dues generacions encara regents —la del 1940-1955 i la del 1955-1970, grosso modo— han llegat a la que aquests anys estrena la vida adulta, o s'hi acosta perplexa.

Ressonen els himnes i fanfàrries de les nacions amb i sense Estat, mentiders governants titella estenen l'acta del presumpte final de la crisi, escàndols incessants revelen que el sistema polític i institucional està rosegat de corrupció i cobdícia. I, mentrestant, milions de nous ciutadans criats al braguer de l'enganyosa prosperitat es confronten a una ruïna la responsabilitat de la qual gairebé ningú no té l'honradesa d'assumir: no només frustrats per l'atur colossal i la precarització rampant, sinó vitalment empobrits per l'avaria de les institucions socialitzadores, per la degradació del sistema educatiu i, abans de res, per l'inassumible espectacle de podridura moral que satura les pantalles. El que ens hi va, ni més ni més, és la transmissió saludable de les diferents herències que els joves necessiten rebre dels grans per transformar el passat, crítica i alhora recreadora, en un avenir constructiu.

Aquest pacte implícit entre les generacions, no obstant això, mostra incomptables fissures que amenacen de trencar-lo. En primer lloc, en el que toca a l'economia (oikos-nomia: llei de la casa comuna), perquè les generacions que encara exerceixen el poder han edificat una prosperitat trucada, fictíciament aixecada sobre un deute ingent que hipotecarà, amb tota certesa, el futur dels avui joves. I després, principalment, perquè aquesta herència enverinada acumula un llast d'idiòcia i immoralitat que barreja l'enviliment ètic amb la incapacitat de pensar i saber, en benefici del lucre que gairebé tot déu deïfica.

La més gran de les dues generacions encara dominants, la del 1940-1955, es va mobilitzar en la seva ja remota joventut sota la síndrome d'Edip, embargada de revolta contra el pare simbòlic al qual s'afanyava a destronar –l'anomenat sistema–, per més que la seva posterior acomodació a aquest sistema acabés enfortint-lo vist després.

És sabut que la majoria dels activistes del 68 van tornar a casa com a fills pròdigs, premiats al cap de la seva epopeia pel mateix poder que havien abominat fins que, de tant furgar i furgar, van redescobrir sota les llambordes les seves platges. Però no ho és tant que una combativa minoria, d'estirp anarquitzant, va adorar la subversió de tota llei, herència i paraula amb tal fervor que va formular un pamflet devastador contra el tot en nom de la puresa impossible, tan il·lusament revolucionari que va resultar en nihilista conservació del que denunciava. No gaire lluny –oh, paradoxa– de la desregulació que enalteix el neocapitalisme: una vegada consumat el gir de la revolució, els extrems es toquen.

Després, els anys vuitanta i noranta van portar l'imperi de Narcís, l'ètica i la política frívoles, l'ocàs de la responsabilitat i el deure, l'auge del tot s'hi val i l'apoteosi del llibertinatge financer, pesca idònia en aigües tèrboles. Aquesta va ser l'època de les pólvores de la qual procedeixen bona part dels llots presents, quan l'éthos de la indecència cínica va corcar els pilars de la societat, va condir l'abús consumista i, amb això, un individualisme a ultrança que va desfer els llaços de solidaritat, fraternitat i cooperació que fins llavors –almenys en el pla ideal– havien constituït l'horitzó de valors i criteris al qual aspirava la ciutadania.

En El complejo de Telémaco (Anagrama, 2014), un assaig il·luminador que l'allau de supervendes de l'abril de ben segur sepultarà, Massimo Recalcati sosté, malgrat tot, que hi ha raons per a l'esperança. Malgrat la fallida descrita, la generació que treu el cap a l'adultesa –més pragmàtica i irònica, però menys fanàtica i il·lusa que la dels més grans– ha de sospesar les llums i ombres de l'herència que rep a fi de destriar quines porcions pagarà la pena conservar amb sentit crític, i quines caldrà extirpar i reemplaçar. Tots els éssers humans són hereus, enfrontats al desafiament de recrear els dons passats –i de guarir-ne els seus danys– en honor d'un futur plausible. Per aquest motiu necessitin evitar tant l'obediència cega com el rebuig total i sense matisos a l'ahir, dues temptacions simètricament oposades que al cap i a la fi propicien el mateix fracàs.

Albert Chillón és professor de la UAB i escriptor.