Bojos per una feina de porqueria

Després de moltes hores, molts dies i moltes setmanes de treballar sense fer res a la biblioteca d'un institut concertat de l'Esquerra de l'Eixample de 13 a 15 hores, el noi decideix, finalment, fer-se una palla allà mateix. Ningú no el veu (no hi ha ningú!). I, per fi, se sent realitzat en la seva “feina de merda”, satisfet pel seu acte de desobediència invisible. És una de les escenes de l'obra de teatre Sobre el fenomen de les feines de merda, que hem pogut veure al Tantarantana.

L'origen d'aquesta obra es troba en un article de l'antropòleg i activista anarquista nord-americà David Graeber en el qual es pregunta per què no ha quallat la teoria de Keynes, del 1930, segons la qual la tecnologia a començaments del segle XXI hauria avançat prou com perquè la jornada laboral a països industrialitzats pogués ser de 15 hores setmanals. “En comptes d'això, la tecnologia ha estat dirigida, en el millor dels casos, a descobrir fórmules per fer-nos treballar més a tots”, escriu Graeber. “Per aconseguir-ho, han hagut de crear feines que són, de fet, inútils”. Feines de merda.

L'article va arribar a mans de Joan Yago, de la companyia La Calòrica, de la manera més típica: “Una amiga meva el va penjar a Facebook i em va flipar”, diu el dramaturg. “És que la meva amiga tenia una feina de merda total: estava al servei administratiu d'una universitat i treballava, exactament, dos dies a l'any, quan havia de fer les inscripcions. La resta de dies, s'estava a la cadira de 8 a 15 hores sense res a fer... navegant per Internet”. La cosa va generar un munt de comentaris. “Resulta que tothom explicava que havia fet feines de porqueria: qui comptava persones que passaven per un carrer, qui feia fotocòpies per no haver d'imprimir...” D'aquí va sorgir la idea de muntar una obra sobre aquest fenomen laboral.

“Si l'evolució natural hagués volgut que estiguéssim 12 hores asseguts en una cadira, ¿no creieu que ens hauria dotat d'un cul amb forma de cadira?”, es queixa en Blai, protagonista de la novel·la 'Mars del Carib'

El resultat és una peça basada en històries reals dels mateixos membres de la companyia. Casos molt propers en els quals sempre hi ha algú que es reconeix. "Qui no ha fet (o fa) una feina de merda? Ningú!", pregunta i es respon Yago. Queda clar llegint els textos que apareixen en un display a l'escenari, on internautes han descrit al web de la companyia les feines... poc qualificades, diguem-ne, que han arribat a desenvolupar.

Però hi ha molts altres tipus de feines de porqueria. Blai Roca, protagonista de la primera novel·la de Sergi Pons Codina, Mars del Carib (Edicions 1984), parla de treballs dels "anomenats decents" (una feina de merda, vaja...) en aquests termes: “Si l'evolució natural hagués volgut que estiguéssim 12 hores asseguts en una cadira, en un taller, manipulant petites peces d'acer, ¿no creieu que ens hauria dotat d'un cul amb forma de cadira o d'uns dits metàl·lics prims i allargats? Si Darwin aixequés el cap, us escopiria a la cara”. 

El personatge, un jove inadaptat, un antiheroi que trafica amb la seva vida, passarà per una immobiliària (Intertotxo, es diu...), a desenvolupar tasques que ja passa a considerar directament malvades i que el porten pels carrers de Bon Pastor a enganyar gent que no té ni un duro perquè compri un pis fabulós que no necessita ni mai podria arribar a pagar. Venen a ser les preferents del totxo.

En Blai té uns principis diferents als dels personatges de l'obra de teatre. I en les pàgines de la novel·la parla clar: "Només pensar que gràcies al meu esforç el Govern podia comprar portaavions, mantenir la Casa Reial, comprar gasos lacrimògens, construir presons, pagar els jutges, donar diners als bancs, pagar les dietes als polítics i una inacabable llista de coses m'omplia d'orgull i em feia agrair ser un súbdit d'un país tan avançat i tan democràtic”. Deixant de banda que el problema és molt clar: "La majoria de feines són una versió moderna de l'esclavitud".

Del "menfotisme" de Pons i Codina passem a la lluita eterna i inconformista de Cesk Freixas. El cantautor català utilitza la cançó com a protesta: "Canto pel braç treballador / que es vesteix de dignitat, / quan fa vaga i perd el sou / per conquerir el nostre futur", escriu en el tema Em pregunten per què canto, dins del seu darrer disc, titulat, precisament, Protesta.

La solució, per a molts, sobretot en el món de la ficció, és atacar el sistema, anar al rovell de l'ou: la banca. Josep Maria Mestre dirigeix Frank V (una opereta d'una banca privada) al Lliure, una obra de teatre sobre "una banca privada gestionada per una colla de gàngsters que tenen com a únic principi estafar els clients". Ni més ni menys. "Pretenen forçar la fallida de l'entitat bancària i liquidar l'organització perquè l'Estat es faci càrrec del deute acumulat i així poder gaudir dels guanys adquirits durant anys i anys d'estafes i crims. Ens sona, oi?", ens pregunta Mestre.

El dramaturg Sergi Belbel, adaptador de l'obra original del suís Friedrich Dürrenmatt, diu que està "concebuda com una sàtira del sistema bancari, però en realitat, amb aquest divertit i àcid retrat d'una família de banquers sense escrúpols, l'autor va més enllà i ens presenta una autèntica paràbola de tota la societat contemporània".

Feines de porqueria, abusos laborals, estafes a gent del carrer, enganys als més vulnerables... tota una paràbola social.