Idiota / Mammón

1

Carles Badia malviu al capdavant d'un karaoke desèrtic. Fa anys que perd. Barba grisenca, cua de cavall, camisa de paramecis, pantalons vermells. Un cert aire de caminar en una altra època, com un germà català del gran Lebowski. Un matí, per fi, creu que la seva sort ha canviat: un anunci ofereix molts diners per sotmetre's a una sèrie de proves psicològiques. El rep una jove i atractiva doctora d'origen alemany. Comencen les preguntes, i comença el riure del públic davant la poca vista del Carles. Intuíem que Idiota, acabada d'estrenar a la sala Muntaner (Barcelona), no seria, malgrat el seu títol, una comèdia còmica. I no ho és: el riure (que n'hi ha) aviat dóna pas a una angoixa creixent, en clau de thriller negre. Al cap de 10 minuts ja estàs tan atrapat com el seu protagonista en una teranyina perversa, habilíssima, amb ressons de Quitters Inc., un dels relats més inquietants de Stephen King. Preguntes capitals: Què pretén la fundació de la doctora Edeltraud? Què cal fer per deixar de ser idiota, o per aconseguir que deixin de tractar-te com a tal? Ramon Madaula ens té acostumats a l'excel·lència i torna a fer una feina sensacional: el seu personatge no genera una especial simpatia, però aconsegueix, a partir de l'òptim dibuix de Casanovas, que pateixis com un animal pel que li ve al damunt. L'arc està superbament modulat: la simpatia fatxenda inicial, l'slapstick de malapteses, el desconcert, el temor, la fúria. Calen dos ballarins molt experts per a aquest tango, i el seu oponent, la impecable Anna Sahun, llança pilotes altes i baixes, afluixa i tiba les cordes, alça desconcertants somriures, i fins i tot té un moment en què sembla sentir una certa pietat davant la seva estupidesa. Es podria posar algun inconvenient al gir substancial del protagonista, encara que és ben cert que l'extrema pressió pot ennuvolar o avivar de la mateixa manera l'enteniment. Hi ha alguna inversemblança (que, per descomptat, no convé insinuar aquí), però no deté la teva credulitat perquè te la planteges a la sortida, com a les pel·lícules de Hitchcock: la roda de la trama va a cent per hora, esquivant qualsevol possible obstacle. El final em va semblar rotundament creïble: inesperat i cert, com es demana als finals. El toc ideològic és molt oportú i una mica reduccionista: “la cosa” em temo que és general, com les apagades. El to críptic és obligat en parlar d'aquesta funció, que en els anys seixanta s'anunciaria amb el gloriós “Si us plau, no expliqui el final”. Parlant de finals: no se'n vagin abans que acabin els crèdits i esbrinaran el significat del títol. O molt m'equivoco, o Idiota és un èxit a la vista. I bé podria ser internacional, com El mètode Grönholm.

2

Mammón (Espai Lliure) és, per al meu gust, la peça més rodona, més ben escrita, i més imaginativa de Nao Albet i Marcel Borràs. Dos narradors (Javier Beltrán, Paula Blanco) comuniquen que Mammón no es representarà, i el que ve tot seguit és una obra nova que explica el perquè, alternant filmacions, entrades de diari i acció “real” amb diversos punts de vista i flashbacks dins de flashbacks, amb un ritme endiablat i una fluïdesa constant, amb tons d'humor i vitalitat. Mammón comença a Síria, però el macroprojecte es queda sense la pasta del Burgtheater, de manera que Albet-Borràs, cada vegada més bons intèrprets, es converteixen en personatges i viatgen a Las Vegas per jugar-se els diners del Lliure a la ruleta i embutxacar-se tot el que enxampin. La proposta podria desembocar en un sarau a l'estil Tarantino, claríssimament homenatjat a la penúltima escena, però hi ha més capes del previst: Mammón em va fer pensar en Ressaca a Las Vegas (de coca, de whisky, de peiot) amb Bolaño i Wes Anderson al guió. Els sòsies d'Albet i Borràs es mouen amb la barreja d'avidesa i somnambulisme de dues criatures de Hunter Thompson, guiats per Danny Bravo, un personatge sensacional que sembla imaginat per Barry Gifford: actor secundari, mestre de pòquer i xaman imprevist, amb una ètica a prova de precipicis. Manel Sans, un d'aquests joves veterans que no trepitgen l'escena amb la freqüència deguda, fa pensar en un encreuament entre Carlos Bardem i Javier García Pelayo i interpreta Dylan amb una fenomenal conjunció de lleugeresa i fondària. També està estupenda (en tots els sentits) Mima Riera en el rol de Crystal, una stripper adolescent que sembla inspirada en la Jodie Foster de Taxi Driver. Sàviament, els autors (i directors) saben saltar més enllà de les referències i de l'arquetípic. Hi ha veritat i perill fins i tot en els personatges amb més risc de caricatura (a càrrec de Javier Beltrán i Paula Blanco, fantàstics com el mafiós Bernardo; Mike, el capellà traficant, o ­Shang, l'amenaçadora croupier xinesa), hi ha escenes amb autèntica tensió (la partida de pòquer, modèlicament narrada) o que desemboquen en emoció inesperada (el dolor de Borràs durant el trip al Mojave) o en un recargolament d'amargor, com en el monòleg final de Dylan. Tinc moltes ganes, per cert, de seguir les marxes de Dylan Bravo a Cleòpatra, d'Iván Morales (6 al 24 de maig), i L’onzena plaga (4 al 21 de juny), de Victoria Szpunberg, dirigida per David Selvas, que completaran la trilogia. De moment, no es perdin Mammón.

3

Encara no els havia comentat Els veïns de dalt, el debut de Cesc Gay com a dramaturg i director teatral, que segueix omplint el Romea. És una comèdia molt ben armada, molt francesa (més propera a Jaoui-Bacri que a Yasmina Reza), plena de rèpliques brillants i divertides. Una parella “alliberada” irromp a la vida d'un matrimoni agònic per posar potes enlaire la seva existència. Pere Arquillué sembla reprendre aquí, en clau d'humor, el seu personatge de marit amargat i sarcàstic de Qui té por de Virginia Woolf?, amb uns girs eficaçment propers al gran Capri, i Àgata Roca broda de nou la figura de la dona delicada i malenconiosa sotmesa (com a Un aire de família) a algú que no li convé. La funció flaqueja una mica a l'últim terç per una estratègia poc creïble, però basa bona part de la seva eficàcia a mostrar des de la naturalitat, sense clixés ni accents ridículs, la parella de dalt, els no menys notables Jordi Rico i Nora Navas. Comèdia, doncs, a tota màquina, amb llarga vida per davant.

Idiota. Text i direcció: Jordi Casanovas. Intèrprets: Ramon Madaula i Anna Sahun. Sala Muntaner. Barcelona. Fins al 14 de juny.

Mammón. Text i direcció: Nao Albet i Marcel Borràs. Intèrprets: Nao Albet, Javier Beltrán, Paula Blanco i Marcel Borràs, entre d'altres. Teatre Lliure. Barcelona. Fins al 26 d'abril.

Els veïns de dalt. Text i direcció: Cesc Gay. Intèrprets: Nora Navas, Jordi Rico, Àgata Roca i Pere Arquillué. Teatre Romea. Barcelona. Fins al 17 de maig.