Eduquen les tertúlies?

A les pàgines del Quadern d'aquest diari publicat dijous passat, tres coneguts periodistes catalans que condueixen tertúlies, Josep Cuní, Mònica Terribas i Jordi Basté, reflexionen sobre aquest relativament nou gènere, de tant d'èxit en els mitjans audiovisuals. El tema mereix atenció per la influència de les tertúlies, de tot el que s'hi exposa i discuteix, en amplis sectors de l'opinió pública.

Del debat entre els tres periodistes destaca l'escassa autocrítica. Només Terribas es planteja que potser alguna cosa s'està fent malament, però en general es mostren satisfets amb la tasca que desenvolupen i amb el gènere periodístic que practiquen, encara que algun diferenciï, com és habitual a Catalunya es tracti del que es tracti, entre les tertúlies catalanes i les de Madrit, òbviament amb la intenció de deixar entreveure –com un “fet diferencial” més– el saldo netament favorable a les catalanes, una qüestió, per cert, “més que dubtosa”, que és una manera de dir, educadament, “segons el meu parer, equivocada”, ja que de tot hi ha –aquí i allà– a la vinya del Senyor. Però parlem del gènere de la tertúlia, d'alguns dels seus defectes i virtuts.

No hi ha dubte que, en principi, es tracta d'un gènere periodístic formidable: informatiu, educatiu i divertit. Segons la meva manera de veure, una bona tertúlia és un plaer: les de ràdio es poden escoltar en qualsevol lloc, a la cambra de bany, al cotxe, i mitjançant auriculars al metro, l'autobús o caminant pels carrers; les televisives, menys fàcils de veure, són ideals mentre esmorzes, sopes, prens una copa o escarxofat en una butaca abans d'anar a dormir. En conclusió, les tertúlies fan companyia, una companyia instructiva, a qualsevol hora del dia.

Ara bé, perquè això sigui així, s'han de complir, com a mínim, tres condicions. En primer lloc, els tertulians –paraula lletja, em sap greu fer-la servir– han de saber de què parlen, és a dir, han de tenir coneixement del tema. No sempre passa. Per descomptat, no demanem que tots sàpiguen de tot, cosa que és impossible, però almenys un dels participants ha de tenir coneixements solvents sobre la qüestió que es tracta. I si no és així, és més prudent callar, limitar-se a plantejar preguntes sense arriscar-se a donar respostes, donar-se un termini per respondre una vegada es tingui criteri. Però no disposar de solucions per a tot acostuma a ser mal vist.

Un amic meu, catedràtic de Filosofia del Dret en una universitat andalusa, enfrontat a una matèria sobre la qual no tenia opinió per falta de coneixements, ho va confessar obertament en una tertúlia a la qual acudia amb regularitat: “Sobre aquesta qüestió no puc opinar perquè desconec de què es tracta”. Una resposta lúcida i honesta en qualsevol debat, en qualsevol conversa. Doncs bé, no el van tornar a convidar, segons sembla no servia per a la seva comesa, cal opinar sobre tot encara que no sàpigues res. Aquest és un primer greu defecte de moltes tertúlies.

Una segona condició és que la tertúlia ha de ser plural. Quan s'usa aquesta paraula sempre es pensa en el pluralisme ideològic, polític o, fins i tot, partidista. I és cert que en una tertúlia generalista, en la qual es tracten contínuament qüestions polítiques, això ha de ser així: l'espectador ha d'escoltar punts de vista diversos sobre qüestions políticament discutibles. Però també hi ha un altre tipus de pluralisme tant o més important: en la mesura del possible, les especialitats dels tertulians s'han de combinar per cobrir els diversos temes. No cal que siguin autèntics experts, n'hi ha prou que siguin solvents. Entre els periodistes mateixos hi ha especialitats: política (internacional, nacional, local), economia, cultura, esport… Aquest és el nivell mínim apropiat per a una tertúlia. No sempre s'aconsegueix.

La tercera condició, potser la més important, és que els tertulians s'han de respectar mútuament, i les opinions de cadascun, per molt discrepants que siguin, han d'estar suficientment argumentades i formular-les sempre amb les cauteles i els dubtes propis de tota persona culta i raonable, aquella que sap que pot estar equivocada, que les qüestions són gairebé sempre molt complexes i la solucions, si n'hi ha, revisables. Només els ignorants, que sovint són fanàtics, estan segurs de posseir la veritat. Per això, normalment, són els que més parlen i més criden i interrompen. L'exemple que donen és pèssim: en lloc de donar raons exciten les passions i els sentiments, consideren que certes creences no es poden posar en dubte. Aquí les tertúlies degeneren, donen un mal exemple de com s'han de comportar els ciutadans en societat segons les normes que regulen la convivència.

Compleixen les tertúlies aquestes condicions? Hi ha de tot. No és fàcil complir-les a plena satisfacció. Però algunes s'esforcen a conrear el rigor, el pluralisme, el respecte a la veritat. En altres casos, és visible tot el contrari: exhibeixen ignorància, sectarisme i mala educació. Vegeu i escolteu tertúlies, jutgeu vosaltres mateixos els tertulians i, sobretot, els directors dels programes. Aplicant aquests criteris sabreu si eduquen.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.