El fotògraf de la candidesa

La Guerra Civil no només va causar la mort de molts espanyols i va alterar per sempre la dels supervivents d'un i altre bàndol. També va truncar la brillant carrera de molts professionals, sobretot els defensors de la causa republicana, que des de llavors van ser perseguits i condemnats a l'ostracisme pels nous governants. Per això, la seva obra, fins llavors capdavantera, moderna i innovadora, va passar a l'oblit per sempre. Va ser el cas del fotògraf Gabriel Casas i Galobardes (Barcelona, 1892-1973), autor d'unes imatges que connectaven amb l'avantguarda europea i amb corrents com la Nova Visió, que va arribar a la plena maduresa i màxima singularitat entre el 1929 i el 1939. Després del conflicte va ser denunciat per participar en els Fets d'Octubre del 1934, d'haver col·laborat amb la Generalitat i haver fet propaganda per la República, entre altres càrrecs.

Aquestes acusacions el van portar a la presó durant uns mesos i a no poder treballar –després de l'aprovació d'una nova llei de premsa– en cap mitjà de comunicació. Des d'aquell moment, la seva feina es va reduir a la fotografia per a empreses i indústries i, sobretot, als retrats de particulars, i tant ell com la seva obra van caure en l'oblit. Fins avui, que el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) ha inaugurat l'exposició Gabriel Casas. Fotografia. Informació i modernitat, 1929-1939, la primera gran mostra monogràfica que se li dedica, en la qual a partir de 120 fotografies (les realitzades entre l'Exposició Internacional del 1929 i el final de la guerra el 1939) seleccionades d'un fons de 20.000 instantànies que conserva l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) se'l reivindica i recupera per al gran públic.

L’Arxiu Nacional conserva 20.000 imatges del fotògraf, i ara se n’exposen 120 al MNAC

Per Juan Naranjo, l'expert i comissari de l'exposició que pot veure's fins al 30 d'agost, no hi ha dubte de la injustícia que ha patit aquest fotògraf, "un dels més importants i reconeguts del període d'entreguerres" que fins ara només havia aparegut de forma puntual en altres mostres i exposicions, que donaven una visió molt reduïda de les seves fotografies.

Segons Naranjo, "Casas va contribuir a la renovació de la manera d'informar amb imatges, tenint en compte aspectes socials i psicològics a més d'estètics, i va experimentar amb elements del disseny gràfic i la publicitat, així com els propis de la Nova Visió, en què a través de fotomuntatges, punts de vista inusuals, amb picats i contrapicats, abstracció i repetició d'elements", es van crear imatges fins llavors inèdites. Els seus treballs van ser àmpliament publicats a les revistes més importants de l'època, com Barcelona gràfica, D’ací i d’allà i, sobretot, Imatges, la gran revista catalana de fotografia que al llarg de tot el 1930 va publicar els treballs més innovadors. Alguns originals s'exposen al costat de les fotografies de Casas, com els que va realitzar sobre xemeneies de la ciutat.

L'exposició mostra un gran ventall de la seva producció, una selecció de les 20.000 imatges que es van salvar, ja que la resta van ser decomissades el 1939 o es van perdre en els múltiples trasllats del seu estudi. "Una part, la més compromesa, va ser confiada a uns familiars perquè la guardessin, però les males condicions d'una galeria exterior van fer que es deterioressin i es perdés tot", va explicar Naranjo, durant el recorregut.

L'exposició s'ha dividit en quatre àmbits, "els que millor descriuen la seva obra d'aquell període". Des dels seus primers treballs de formació, la seva primera especialització en fotografia esportiva, activitats convertides en espectacles de masses que ocupaven un bon nombre de pàgines de diaris i revistes i demanaven noves imatges per il·lustrar. "Casas va ser un dels pocs autors del moment que va recórrer a qüestions estètiques i psicològiques. Anaven més enllà de la descripció, transmetien sensacions a l'observador, en un moment en què la fotografia va deixar d'il·lustrar per convertir-se en notícia si mateixa, donant inici al fotoperiodisme".

La crisi del 1929 va fer que la ciutat s'omplís de grups desfavorits socialment. Casas, que havia estat un dels fotògrafs oficials de l'Exposició Universal d'aquell any, retratant reis i personatges il·lustres, va girar el seu objectiu cap a persones anònimes que vivien la marginació en la pròpia pell "fent una interessant tasca de denúncia que ho connecta amb els fotògrafs nord-americans dels anys vint i trenta", va assegurar l'expert.

Els seus retrats reflecteixen persones distretes, sense postures rígides

La mostra es tanca amb l'apartat de Retrats, en el qual Casas no va ser aliè al culte de les celebritats iniciat el segle XIX. Aquí es va endinsar en la fotografia càndida (una tècnica inventada per l'alemany Erich Salomon), en la qual les persones retratades apareixen distretes, rient, parlant o badallant, passant de les postures rígides i del posat que es practicava fins llavors. "Com la imatge de l'actor Buster Keaton jugant amb el barret de la periodista Irene Polo del 1930, o l'actriu Mary Pickford i Douglas Fairbanks en un balcó de Barcelona", explica Naranjo. A l'exposició es poden veure personalitats com Manuel Azaña, Francesc Macià, Lluís Companys, Pau Casals, Josep Maria de Sagarra, Caterina Albert o el boxejador Josep Gironés, sempre sense posar expressament.

Durant la presentació, Josep Maria Sans i Travé, director de l'ANC ha explicat que la recuperació de Casas va començar el 1994. En aquell moment l'arxiu del fotògraf estava en mans de l'escultor Robert Llimós (amb el qual havia compartit estudi). Després d'un litigi per la propietat entre Llimós i Núria Casas, la filla del fotògraf, es va arribar al compromís que s'havia de posar en coneixement del públic en general. "Fins ara no hi ha hagut oportunitat de posar-les en valor", va reconèixer Sans Travé, tot i que va matisar que tot el fons és consultable a Internet a la pàgina de l'ANC. Amb ajuda de la Fundació La Caixa, que col·labora amb la mostra, les imatges també es veuran als Caixaforum de Girona i Tarragona.