Dalí i Picasso, joc de cartes

No es coneix cap foto, cap imatge en la qual apareguin junts dos dels més grans artistes del segle XX, Pablo Picasso i Salvador Dalí. Per sort sí que es conserven una sèrie de cartes, la majoria postals i notes que deixen clar que la relació va existir, més enllà de la primera, i única, trobada documentada, que van viure al París de 1926, quan Dalí va visitar l'estudi del malagueny de la rue La Boétie: “He vingut a veure'l abans d'anar al Louvre”, li va dir Dalí a Picasso, impressionat per la quantitat d'obres que li mostrava, lluny de l'estil academicista que encara practicava el jove artista. “Ha fet molt bé, vostè”, li va contestar el malagueny, que tenia 23 anys més que ell.

Coincidint amb l'exposició sobre els dos pintors que es pot veure al Museu Picasso de Barcelona, l'editorial Elba ha publicat Picasso y yo, que recull i repassa minuciosament la correspondència entre els dos genis, entre 1927 i 1970, un llibre editat pel periodista Víctor Fernández i que recull 70 cartes, postals i notes, totes dirigides a Picasso per Dalí i la seva esposa Gala, cap en sentit contrari, cosa que demostra, una vegada més, com de poc, o gens, li agradava escriure al creador d'obres com el Guernica o Les senyoretes del carrer d'Avinyó. Les cartes i postals s'han conservat, no obstant això, perquè Picasso les va guardar tota la vida.

Aquesta documentació, que ja va publicar l'editorial Gallimard el 2006 a partir del fons de documentació que conserva el Museu Picasso de París, disposa, a més d'una introducció de Fernández, que ordena i situa aquestes cartes en el temps i presenta de manera cronològica la relació entre els dos genis, material inèdit, com un collage —que il·lustra la portada del llibre— realitzat el 1966 per Dalí a partir de fotografies de Picasso, que Fernández ha localitzat a la Fundació Gala Salvador Dalí, en què el de Figueres va retallar el cap del malagueny i va situar una imatge seva amb Gala; a més d'una postal que Paul Éluard va dirigir a Dalí que porta, entre d'altres, la signatura de Picasso de forma destacada. Fernández considera que la seva feina de més d'un any és “merament periodística”, ja que ha anat a les fonts i recopilat el que hi ha de documentació en arxius com el de la Fundació Dalí, el dels hereus de Picasso o el del MOMA, que li ha proporcionat una carta de Dalí al marxant de Picasso,

I és que malgrat l'admiració, i influx, que van sentir un per l'obra i la persona de l'altre —tal com posa en evidència l'exposició barcelonina a partir de 78 obres entre pintures, dibuixos, collages, escultures i gravats—, són poques les evidències d'una relació física directa entre ells, sobretot després de la guerra civil en què tots dos van acabar prenent camins polítics i ideològics molt diferents, fins i tot irreconciliables —el 1951 Dalí va pronunciar a Madrid una conferència en la qual va dir: “Picasso és espanyol, jo també. Picasso és un geni, jo també, Picasso és comunista, jo tampoc”, que va ser definitiva. Malgrat tot, cap dels dos va deixar de mirar i admirar l'altre. Per això, i malgrat que Picasso va assegurar que de tots els joves artistes posteriors a la seva generació, Dalí era el que més li interessava, el llibre recull l'anècdota, ben simbòlica, de com Jacqueline, la vídua de Picasso, va llançar per la finestra del castell taller de Mouguins la corona de flors que va enviar Dalí en morir Picasso el 1973.

Segons l'editor Víctor Fernández va haver-hi tres intents per reconciliar-se que no van arribar a bon terme

Segons Fernández: “Picasso i Dalí, dos miuras, dos pesos pesats en un duel d'egos en què no se sap quin dels dos és més potent, es van veure fins als anys 30 amb certa assiduïtat”, malgrat l'absència d'imatges junts. “Picasso, entre 1926 i 1938, protegeix Dalí, li va fer gairebé de mecenes, donant-li diners, pagant-li el primer viatge a Nova York, presentant-li contactes, com el de Paul Rosenberg i el de Gertrude Stein, a més d'assistir a l'estrena de les dues pel·lícules que signen Buñuel i Dalí [Un chien andalous i L'Âge d'or] i està al corrent de les seves exposicions”, assegura. “Després va haver-hi fins a tres intents de tornar a veure's i, malgrat que no van arribar a tenir lloc, va haver-hi intenció de reconciliar-se”, segons Fernández. “Un amb la mediació de Dora Maar, un segon amb John Peter Moore a la fi dels seixanta, que assegurava que els havia reunit al sud de França amb quinze persones, però del qual no hi ha constància, i un tercer difós pel periodista Antonio D. Olano, amic de tots dos, segons el qual Dalí va proposar trobar-se amb Picasso en un poble d'Astúries, cosa que el malagueny va rebutjar, però deixant obertes les portes del seu taller a La Californie”, assegura.

De totes maneres per Fernández no hi ha dubte que la relació més que de col·legues era gairebé d'obsessió de Dalí envers Picasso. Dalí, per la diferència d'edat, el va veure més aviat "com si fos un pare". I Picasso, per la seva banda "es deixava estimar perquè li agradaven els afalacs".