Una forma de vida

Paul Léautaud (París, 1872 - Châtenay-Malabry, 1956) és un d’aquells rars escriptors que exerceixen l’ofici com una forma de vida i no com un camí de glòria. El seu cas no és el d’una renúncia, a la manera de Tolstoi, de les pompes mundanes i els béns personals en benefici de la humanitat, sinó el de la pura necessitat de marcar distàncies amb el món en benefici propi. A la seva obra cabdal, el Journal littéraire —un dietari d’unes deu mil pàgines—, es riu estentòriament de tot i de tothom i mostra una al·lèrgia incurable a les convencions socials i les pretensions individuals. La gent li feia ràbia, i va dedicar una bona part de les seves habilitats estilístiques a deixar-ne constància. Això sol no el converteix en un gran escriptor, per descomptat, però hi ajuda bastant: els literats que veneren i es deixen venerar per les institucions i afalaguen els gustos populars no són de fiar per molt que la propaganda actual ens indueixi a pensar el contrari.

Léautaud tenia prou honradesa per reconèixer que a ell només li interessava l’únic tema que interessa a tothom: el de la seva pròpia existència; i de les diverses situacions en què un es pot trobar al llarg de la vida, només n’hi havia una que li semblava realment important: l’experiència amorosa. L’home esquerp com els gats que de vell acolliria per centenars al pati de casa seva va ser fonamentalment un escriptor de l’amor; de l’amor carnal en primer terme, però també de l’amor espiritual: del sexe, l’adoració, la tendresa, l’afecte. Ho va ser des del primer relat autobiogràfic que va donar a la impremta, Le pétit ami (1903), llibre d’iniciació que ara es publica en català amb el títol de L’amic i on l’autor narra, amb tota la força de l’estil descarnat que caracteritzarà els seus escrits durant més de 50 anys, l’adoració que sent per les dones que acompanyen els seus primers passos i la seva joventut (minyones, mainaderes, cabareteres, prostitutes, amants).

Tota l’obra de Léautaud és, de fet, un testimoni apassionat de com les dones constitueixen l’únic fruit terrenal que l’home pot assaborir encara que de vegades resulti un fruit amarg. I no hi ha, no hi ha d’haver, cap solució de continuïtat entre el nen que enfonsa el cap als pits de la mainadera i l’home que troba la tendresa en el cos d’una professional de múltiples clients. Com tampoc no hi té per què haver res que separi dràsticament l’amor que pot inspirar una mare de la passió amorosa d’un adult.

Léautaud, que era fill d’un actor de teatre i d’una de les amants esporàdiques del seu progenitor, a penes va conèixer la mare. Va passar un sol dia amb ella, quan tenia deu anys, i va quedar fascinat, en una habitació d’hotel, pel seu rostre, els seus gestos i la bellesa del seu escot. Vint anys més tard, sense haver pogut desdibuixar els contorns d’aquest record, la va tornar a veure a casa de la seva àvia en ocasió de la mort d’una tia. Van conviure sota un mateix sostre i, després que ella l’observés des de la distància com si es tractés d’un parent llunyà, es van abraçar en la intimitat d’un dormitori i ell la va prendre per la cintura d’una manera que no podia distingir de la que havia conegut amb les seves amants. No la tornaria a veure mai més, però es van escriure durant un temps. Les cartes de l’escriptor són inequívoques cartes d’amor. La mare, que vivia a Ginebra amb un marit i dos fills, va acabar tallant aquella correspondència i va intentar, en va, que el seu fill li tornés les cartes que ella li havia enviat. Léautaud no va superar mai aquest amor i el va buscar obsessivament en totes les dones que va conèixer després. És molt més que un simple complex d’Èdip: és com si la mare fos un ideal de plenitud que no es pot assolir en aquest món de contingències i al qual tanmateix no és possible renunciar.

Aquest primer llibre de Léautaud és clau per entendre el que realment importa en tota la seva obra. L’edició catalana, en versió d’Anna Casassas, va precedida d’un pròleg en què Lluís Bassets —havent viscut de jove a París prop del domicili de Léautaud, podríem dir que en va ser un veí pòstum— dóna tots els detalls necessaris per abordar amb la millor disposició la lectura d’un text que amb el pas del temps no fa sinó augmentar el seu extraordinari poder de fascinació.