Houellebecq reapareix a la Meseta amb visions profètiques sobre Catalunya

La detenció de Rodrigo Rato a plena llum del dia, a domicili i desencorbatat, és ja la icona de l’abrupte final d'una era d'Espanya. A l'escenari de Catalunya ho va ser l'harakiri induït de Jordi Pujol, a l'espera que el seu successor, Artur Mas, sigui citat pel jutge per respondre sobre presumptes delictes de desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions. En aquest clima extrem d'expiació, conspiració i fúria, el presumpte debat sobre gihadisme i sobiranisme adquireix perfils d'un surrealisme atroç de difícil digestió. Les urnes ja s'afanyen a actuar de foc purificador en successives onades al llarg de l'any.

Segons El Periódico, els escàndols del clan Pujol i del gran guru econòmic del PP presenten tres claus en comú: "L'exercici pretèrit d'altes responsabilitats polítiques, ja extingides; el supòsit maneig de capitals d'origen no confessable i no confessat a Hisenda, i a partir d'aquest pecat, les virtuts de l'escarni públic com a instrument polític", escriu Enric Hernández després de l'espectacular detenció de Rato, posat en llibertat l’endemà.

Rato i Pujol, fusibles d'excepció

I per què ara?, ens preguntem. "En un cas, per desarborar la causa sobiranista [...], en l'altre per presentar Mariano Rajoy en vigílies electorals com un sobtat portaestendard de la lluita contra el frau fiscal i altres vicis del passat", afegeix el periodista en la seva anàlisi sobre "el sacrifici de qui en el seu dia li va disputar el lideratge del PP". Rato hauria actuat, doncs, in extremis com el fusible d'excepció del president candidat en ple llançament de la campanya preelectoral de rentat d'imatge. "És l'epíleg d'una carrera equivocada, l'ocàs del patriarca", sentencia Màrius Carol a La Vanguardia.

El Punt Avui, que coincideix en la tesi que Rato s'hauria convertit fatalment en el gran boc expiatori del Govern del PP, recorda amb evident oportunitat que la detenció es produeix un any i mig després de la cèlebre invectiva de David Fernàndez al Parlament contra l'ex totpoderós ministre d'Economia. "Fins aviat, gàngster", li va dir cara a cara el diputat de la CUP amenaçant de llançar-li una sandàlia durant la seva compareixença en comissió.

"Cau el cervell del PP durant l'Espanya del pelotazo i el líder de l'FMI abans de la crisi financera", destaca l'editorial del diari Ara, en què Carles Capdevila recorda també el sonat incident. "La caiguda lliure de Rato, exvicepresident d'Aznar, exdirector de l'FMI, expresident de Bankia, acaba donant tota la raó a aquella innocent sandàlia", escriu el periodista. "Ha passat el temps, David Fernàndez s'ha anat guanyant crèdit i Rodrigo Rato l'ha perdut tot", afegeix Capdevila. "De fet, el diputat de la CUP ha presidit la Comissió pel cas Pujol, per exemple, un altre signe dels temps. Es va fent evident que s'acaba sabent tot", conclou en la seva reflexió sobre el nou escàndol de l'escena pública espanyola.

Topada palatina a Barcelona

La setmana va arrencar amb aspror gens versallesca al palau de Pedralbes, on Rajoy i Mas van aprofundir en la bretxa del surrealisme institucional i la discòrdia de família davant els seus propis convidats internacionals dels països de la Mediterrània. "Cal enfrontar-se a la realitat: la separació de Catalunya no es produirà sense traumes i Europa no hi donarà suport", escrivia casualment el mateix dia a La Vanguardia Alfred Pastor, catedràtic de l'IESE. "Molts espanyols creuen que Catalunya és la seva terra, encara que potser no hi hagin posat els peus, i no acceptaran sense més canviar de parer; i pel que fa a Europa..., Europa no vol embolics d'aquesta classe", afegia l’economista.

"Dards palatins", suggeria El Periódico en la seva descripció de l'obertura de la cimera mediterrània a Barcelona. "Donada la complexitat i gravetat dels problemes que afligeixen aquestes relacions, resulta molt poc encertat l'ús en clau de política interior de les intervencions protocol·làries dels amfitrions de la reunió, Artur Mas i Mariano Rajoy", assenyalava en el seu editorial del dia.

L'evocació carolíngia del primer i la seva al·lusió als "nous horitzons" de Catalunya a Europa, seguida per la rèplica pel segon amb la seva defensa de Barcelona com "la capital espanyola de la Mediterrània", va constituir un nou i prescindible xou d'esgrima política que ha reanimat la dialèctica del procés en plena feblesa de l'eufòria secessionista.

Diplomàcia i esgrima

"Tensió diplomàtica", titulava curiosament la portada de l'Ara entorn del "xoc de versions sobre la identitat de Catalunya". "Duel diplomàtic pels 'horitzons' catalans", insistia el diari al voltant de les conegudes diferències polítiques –substancials però domèstiques– entre el cap del Govern central i el seu homòleg de la Generalitat de Catalunya. "Mas i Rajoy topen davant dels ministres europeus en interpretar les arrels i els anhels de Catalunya", destacaven les cròniques sobre l'insòlit "pols institucional" en plena cimera mediterrània, forçada per l'amenaça de l'ofensiva gihadista a banda i banda del mar.

"Cimera mediterrània, distància oceànica", titulava la portada d'El Punt Avui sobre una eloqüent foto de Rajoy i Mas. "El procés sobiranista va marcar de forma evident els discursos de benvinguda pronunciats pel president de la Generalitat i el president del govern espanyol", destacava l'editorial. "Dos discursos oficials ben diferents, que constaten la distància que separa el full de ruta català i el poder centralista de Madrid", afegia a continuació el diari, que resumia l'escena d'aquesta manera: "El president d'un Estat incapaç d'assumir públicament la realitat d'un territori que legítimament planteja una via alternativa a l'oficial".

De la polèmica a la foguera

La polèmica política va degenerar en foguera general arran de les declaracions del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, sobre el paper de la fundació Nous Catalans que dirigeix Àngel Colom, i les "relacions perilloses" amb el líder salafista marroquí Noureddine Ziani, expulsat de manera fulminant pel Govern espanyol el maig de 2013.

En plena sintonia amb el discurs tremendista del ministre, el diari ABC es va sumar a l'incendi amb una aparatosa portada il·lustrada amb una foto a tota pàgina de la recepció oficial de representants de l'islam al Parlament de Catalunya, un any abans. "El Parlament va rebre amb honors 50 líders islàmics el 2012", destaca el titular del diari. "Encapçalats pel radical Ziani, van ser adoctrinats sobre 'la realitat de la nació catalana'", afegeix el diari en el seu desplegament sobre la cimera mediterrània i les seqüeles polítiques de la caiguda d'una cèl·lula gihadista a Catalunya aparentment preparada per passar a l'acció.

"Ignorada de manera interessada, temerària i insolidària per la Generalitat, l'amenaça del terrorisme gihadista afecta els països de les dues ribes", reitera el diari després d'exalçar el paper del president del Govern central. "Rajoy subratlla davant Mas el valor de la unitat i l'espanyolitat de Barcelona", destaca l'ABC abans de tornar a estendre's sobre el gran tema del dia. "El Parlament va rebre líders radicals malgrat l'alerta de l'auge salafista", assenyalen les cròniques, en què s'assegura que "després de rebre nocions de sobiranisme, van parlar sobre islam en diversos municipis".

La caixa dels trons

"Són absurdes les discussions polítiques sobre temes de seguretat", clama Lluís Foix des de La Vanguardia. "Aquesta qüestió no pot patir les desavinences dels bàndols polítics", insisteix el periodista. "L'Estat, el representi qui el representi, ha de garantir la seguretat dels ciutadans; no l'Estat en construcció sinó el que hi ha", afegeix amb intenció Foix, per a qui "veure les cares agres de Rajoy i de Mas cada vegada que es troben és un espectacle penós".

La caixa dels trons oberta pel ministre de l'Interior, sota el doble escenari de la batuda gihadista dels Mossos i l'enèsim duel de sabres entre Mas i Rajoy en públic, amenaça de donar molt de si sense límits. "Insinuar que un debat polític democràtic i legítim alimenta un fenomen present a tot el món i que té unes arrels tan complexes i tan transversals és una barbaritat. I si es fa amb tota la consciència, una indecència", escrivia Vicenç Villatoro a l'Ara.

"En la guerra mediàtica sostinguda contra el moviment sobiranista, el ministre de l'Interior i uns determinats mitjans han obert un camí tan perillós com explosiu, tan indigne com carent de qualsevol sentit d'Estat", adverteix per la seva banda Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, en relació amb un editorial d'El Mundo que abonava aquesta teoria. "Tant Nous Catalans com la Sectorial de Polítiques d'Immigració són la constatació de l'estreta relació entre el moviment independentista i la multiplicació de cèl·lules radicals decidides a propagar el terror", escrivia diumenge passat el diari madrileny.

Ussía i la desraó

El veterà columnista i escriptor Alfonso Ussía va culminar l'espiral de paper amb un extravagant article a la contraportada de La Razón presentat presumptament en llengua àrab després d'un breu encapçalament en castellà: "El futur d'una Catalunya independent redactat amb notable esforç en l'idioma català d'un immediat futur, dedicat amb simpatia a Mas, Forcadell, Junqueras, Colom i Rahola amb gat o sense gat", deia la presentació. Els experts afirmen que es tracta d'una grollera traducció automàtica d'un vell article de l'autor, que en el seu deliri houellebecquià s'ha guanyat amb justícia les audiències de les tertúlies matinals de RAC1 i Catalunya Ràdio, líders indiscutibles del sobiranisme radiofònic més matiner.

"Si a Catalunya tenim molta merda radical deu ser perquè els teus no han fet els deures, encara que ara facin el fatxenda", replica Pilar Rahola des de la seva parada a La Vanguardia en una destemperada columna d'acord amb la broma d'Ussía: "Benvolgut amic, vigila quan utilitzis el traductor de Google, perquè t'has fet un enorme embolic amb l'àrab: has escrit les paraules a l'inrevés i les lletres de cap per avall, i més que escriure en àrab, ho has fet en gòtic suahili", escriu la columnista amb un desgrat poc dissimulat.

El ‘califat català’

Al diari Ara, David Miró aborda el cas "Ussía i el califat català" com l'expressió crua del que qualifica d'"estratègia compartida pels ariets de l'espanyolisme" contra el procés sobiranista. "Com sempre, hi ha un moment en què tota campanya surt de mare i mostra la veritable cara", escriu el periodista. "La contraportada de La Razón, firmada per Alfonso Ussía, ve a dir que una Catalunya independent no serà només pobra, aïllada i corrupta, sinó que a més serà musulmana", explica Miró.

"Fins ara un vector de la guerra ideològica del PP contra el sobiranisme era comparar-ho amb el totalitarisme, i especialment amb el nazisme", afegeix el periodista, que subratlla que el referent és de recorregut limitat i difícil d'encaixar als líders sobiranistes. "En canvi [...], el moro existeix; no és un oficial de les SS de pel·lícula, és algú real", conclou l'articulista.

Doncs així són les coses. Com si Michel Houellebecq hagués reaparegut a la Meseta després de desaparèixer del mapa arran de la seva arriscada profecia islamista a la novel·la "Submissió", llançada al mercat coincidint amb la matança de Charlie Hebdo. Aquesta vegada l’escenari és Espanya, concretament Catalunya, on caldria més assossec, més realpolitik i menys excitació i menys novel·la.