Ajudant a apagar el llum

M'informen amb dades fiables que en els diversos festivals que aquesta original i sentida pel·lícula israeliana ha visitat no només ha establert comunicació amb el públic (els que compren l'entrada, sense tenir gaires referències, sense saber-ne gaire, amb escassos prejuidicis), sinó que aquest també reia amb ganes en diverses ocasions. I, efectivament, els seus creadors, Tal Granit i Sharon Maymon, no renuncien en la seva lúgubre i generosa història al sentit de l'humor, però seria brutalment inexacte etiquetar-la com una comèdia, ni tan sols com una comèdia negra.

Jo, que la veig en una sala deserta, no aconsegueixo riure; com a màxim, potser esbossar en algun moment un gest entre el somriure i el rictus. I sé que la comèdia i el cinema còmic es gaudeixen més veient-los en companyia, en què el riure es contagia i suposa una de les sensacions més joioses de què podem gaudir els éssers humans, un acte d'afirmació en la vida.

La fiesta de despedida parla de l'amor, l'amistat, la protecció de l'ésser estimat, la pietat, l'autorespecte, la defensa de la dignitat. Coses, totes, molt vitals. Però un material tan exaltant funciona enmig de la devastació física i anímica, l'espantós patiment de la malaltia letal, la consciència que el cervell ha començat un abisme sense retorn, que l'únic consol és una mort plàcida.

O sigui, parla de l'eutanàsia, aquest acte que escandalitza tant la misèria moral, aquesta gentussa obstinada que la llei no permet marxar del seu infern terrenal als castigats pel patiment del seu cos i de la seva ànima, convençuts que només els déus poden decidir l'extinció dels seus acorralats súbdits, i a partir d'aquí, destinar-los al cel o a l'avern.

Centrada en una residència d'avis, explica històries paral·leles de metàstasis que ni tan sols la morfina alleuja, de l'arribada sense retorn de la demència més cruel, de gent que només anhela que arribi el final acomiadant-se amb dolçor de les persones que van atorgar sentit a la seva existència.

Però ajudar a morir el desnonat o el desesperat, a més de revelar compassió i generositat, resulta que és un delicte en la majoria dels països, que el proïsme pot tenir una por lògica davant el problema que tindrà. Aquí, un avi imaginatiu i bo inventarà una maquineta mortífera en què el qui pateix només ha de prémer un botó perquè la seva dissort finalitzi, amb la seva pròpia mà, apagant de manera voluntària i definitiva l'interruptor del llum quan ja només existeixen les tenebres.

Michael Haneke va narrar de manera més dura i angoixant a Amor el desenvolupament d'un alzheimer especialment atroç d'una anciana i la tràgica solució que troba el seu enamorat marit. Últimament, el cinema s'atreveix a freqüentar un tema tan amarg com tabú, ple de complicacions, amb una més que problemàtica carrera comercial. Ningú vol ser testimoni d'aquestes coses intolerablement reals que ens provoquen tant desassossec i tanta por. La fiesta de despedida parla del que no es pot anomenar amb llenguatge digne, de manera creïble.