La profecia de Dürrenmatt

"Hi ha tres tipus d'escriptors: els que parlen d'ells mateixos, els que parlen de la societat, i els que parlen amb exemples o paràboles". Això afirmava Friedrich Dürrenmatt, que s'incloïa en aquest últim grup, ja que el dramaturg suís utilitzava metàfores iròniques per parlar del temps que li havia tocat viure. Això va fer a Frank V, una de les seves obres fonamentals, revisada en diverses ocasions per ell mateix i que definia com una paràbola de la societat. En aquesta obra parla de l'heroi d'un banc, del qual és propietari la mateixa família des de fa generacions. Ell i la seva dona cometen tota mena d'atrocitats que posen en evidència les males pràctiques de la banca i el capitalisme.

Això era el 1959, quan la va estrenar no exempta d'escàndol i subtitulada com a Opereta d'una banca privada, tres anys després d'estrenar La visita de la vella dama. Ara, que l'han portat a escena el director Josep Maria Mestres i el dramaturg Sergi Belbel, és més aviat un retrat d'actualitat, precís, cruel i fidel, que han bastit i han convertit en una devastadora comèdia musical sobre la banca, en versió òpera rock.

El muntatge que s'estrena avui dijous (fins al 22 de maig) al Teatre Lliure de Barcelona, amb un repartiment en el qual intervenen, entre d'altres, Mónica López, Eduard Farelo i Ferran Rañé, compta amb el grup Obeses en la part musical, encapçalats pel cantant i guitarrista Arnau Tordera, aquí també actor i responsable de la versió de la música original de Paul Burkhard. Mestres ha col·laborat amb l'escenògraf Pep Duran per apropar plàsticament l'espectacle al gènere del music hall, sense renunciar del tot al teatre èpic.

Escrita per un suís, és una crítica brutal al món dels bancs

L'obra, muntada a Espanya molt poques vegades, compta amb una recordada posada en escena de Mario Gas per al Centre Dramàtic Nacional (CDN) el 1989, amb Luis Escobar en el seu últim paper teatral. A l'estrena, i en contra del costum que tenia, va assistir Dürrenmatt. I l'obra va tenir un aplaudit muntatge programat per Lluís Pasqual, en aquell moment director del CDN, igual que ara com a director del Teatre Lliure. "És una peça plena d'interès, que era inevitable recordar especialment en aquests temps en què estem envoltats de banquers delinqüents", assenyala Pasqual, que afegeix, entre riures, que l'obra sembla molt catalana: "Hi ha falsos morts entre els banquers, i això recorda el cas de De la Rosa".

“No cal perdre de vista que està escrita el 1959, per un suís, i és una crítica brutal al món de la banca”, puntualitza Mestres, que creu que aquesta peça està a mig camí entre una comèdia bufa i una tragèdia que ens insta a exorcitzar a través de l'humor.

Per la seva banda, Belbel recorda que Dürrenmatt té un punt brechtià (encara que no tan didàctic) i shakespearià, per allò dels seus potents personatges turmentats i trastocats, "encara que és un escriptor que té també alguna cosa d'illa, que no se sap on catalogar", apunta sobre aquest autor, que en aquesta peça, a més de valenta, considera un gran visionari. “La meva versió és molt fidel a l'original”. En realitat, qui no es va mantenir fidel a l'original va ser el mateix Dürrenmatt, que va retocar diverses vegades la seva obra i fins i tot en va canviar el final.

Aquí Belbel ha treballat amb les tres versions oficials per crear la seva. Totes marcades, segons Mestres, per la condició de pintor de Dürrenmatt, que també es va dedicar molts anys a la filosofia i a escriure novel·les policíaques: "L'obra és plena de retalls expressionistes, de personatges grotescs, amb alguna cosa d'herois shakespearians. Som davant d'un autor que, a més, era molt gamberro… per descomptat, hi ha alguna cosa devastadora, però amb una gran profunditat moral i molt compromès amb l'ésser humà; encara que sempre està present el riure, una arma meravellosa per combatre la por".