Amèrica obre un nou cicle històric

La història, de vegades, es deté en una fotografia. El temps hi queda atrapat i aflora l'esperit d'una època. Passa en poques ocasions, i la Cimera de les Amèriques n'ha estat una. Per primera vegada en més de cinquanta anys, un president dels Estats Units i un altre de Cuba han parlat cara a cara en una reunió. La trobada a Panamà entre Barack Obama i Raúl Castro, dos mites polítics al crepuscle de les seves carreres, marca la fi d'una època i transcendeix els límits estrets i formals de la cimera. Amb la imatge de l'encaixada, el segle XX americà mor finalment i s'obre una nova etapa. Un període llarg i incert davant del qual el president de la nació més poderosa del món ha ofert als seus homòlegs continentals un nou ordre, lluny “de les ideologies del passat”. “Les nostres nacions han d'alliberar-se dels vells arguments, hem de compartir la responsabilitat del futur. Aquest canvi és un punt d'inflexió per a tota la regió”, va afirmar Obama.

El seu discurs va plantejar una agenda pràctica, basada en el desenvolupament de l'energia i la lluita contra la pobresa, però també en el reconeixement dels capítols foscos de la història dels Estats Units en la relació amb els seus veïns. “És la primera vegada en mig segle que s'han reunit totes les nacions americanes. Seguirà havent-hi diferències significatives, però no estem atrapats en la ideologia, sinó interessats en el progrés”, va reblar.

La resposta de Raúl Castro va procedir d'un altre univers, possiblement d'un altre segle. El vell revolucionari va trencar tots els motlles del protocol, es va excedir en el temps (“per les vegades que no m'han deixat parlar”) i va defensar la seva causa amb passió, copejant la taula, deixant anar els papers del discurs, mirant desafiador el plenari. Raúl va ser un Castro. Va entonar un cant a la “lluita contra l'opressió”. Pel seu discurs hi van passar des de la bota colonial fins al cop contra Chávez. Va haver-hi moments en què les seves paraules van ser un pur recordatori personal, sobretot en tractar la fallida invasió de Bahía Cochinos (“sabíem disparar, però no cap a on”) o el truncat missatge de John F. Kennedy per iniciar un diàleg amb Cuba.

Situat als antípodes del pragmatisme d'Obama, el líder cubà va defensar amb dents i ungles la seva ideologia. “Cal seguir lluitant, seguir perfeccionant el socialisme”, va afirmar. Però darrere d'aquest enroc discursiu va llançar amb mestratge el missatge clau, aquell que ha donat sentit a la cimera i, més enllà, a la nova política nord-americana: "Obama és un home honest (...) Cal donar-li suport en la seva intenció de liquidar el bloqueig”, va sentenciar Castro, exonerant el president nord-americà de l'historial “imperialista” i confirmant que una nova era ha començat a caminar.

Amb la imatge de l'encaixada, el segle XX americà mor finalment

No seran temps fàcils. Per als països emergents aquest cicle neix sota el signe de la crisi. Esgotat el model que va encendre els motors econòmics de Llatinoamèrica, el desànim s'expandeix per les seves capitals. L'Argentina i Veneçuela s'enfonsen en la recessió, el Brasil ha entrat en pànic, i Mèxic és encara incapaç de superar la seva anèmia crònica. Sobre aquest horitzó, enfosquit per la caiguda del preu del petroli, Obama ha plantejat una política basada en l'acostament i, el que és més important, en l'enorme capacitat dels Estats Units, ressorgida d'una llarga hibernació, per detonar l'economia de l'àrea. El moment no pot ser millor per a la potència nord-americana. No només el sud necessita més que mai el seu suport, sinó que la Xina, el seu rival planetari i protagonista els últims anys d'una descarada penetració a la seva tradicional zona d'influència, ha baixat el ritme i dóna mostres de fatiga. El president nord-americà, possiblement amb la vista posada en la seva entrada en la història, no ha deixat escapar l'oportunitat.

Al centre de la jugada s'hi ha situat Cuba. Washington ha deixat enrere la política de l'aïllament i ha començat a desfer dècades de distància. Però més enllà, la Casa Blanca ha expandit el missatge que un nou ordre llatinoamericà és possible. Per això ha mogut les seves fitxes entre bastidors, evitant l'ostentació gestual. La mateixa trobada amb Castro ha estat presidida per la sequedat. “Les abraçades es fan, en tot cas, per telèfon. Fer-se'n al carrer i mostrar una efusió excessiva”, apunta un president llatinoamericà a aquest diari, “no només és desconèixer la distància que encara els separa, sinó obrir una fractura innecessària entre les seves bases més militants”.

En aquest joc ocult, la cimera representa un episodi, important i sonor, però que no deixa de ser una parada més en el trajecte. “Aquestes dinàmiques requeriran terminis més llargs, després de 50 anys d'enfrontament, no es resoldran tan ràpidament”, assenyala un altre dirigent llatinoamericà.

La Casa Blanca ha expandit el missatge que un nou ordre llatinoamericà és possible

Malgrat la necessitat d'un temps de maduració, la cita de Panamà ha permès revelar una fotografia inèdita a Llatinoamèrica i que serà la que quedi en la memòria històrica. És la primera vegada que un dels pares de la revolució cubana, el gran far de l'esquerra radical, acudeix a aquesta cimera, de la qual havia estat proscrit. Aquest èxit, amb el qual va bromejar el mateix Castro (“ja era hora que em deixessin parlar”), ha permès a Obama duplicar la credibilitat de la seva proposta, i indirectament, ha suavitzat les habituals invectives del bloc bolivarià.

Tot i que no van faltar les crítiques als Estats Units procedents de Veneçuela, Bolívia, l'Equador i l'Argentina, cap dels presidents (hi han anat 34, només ha faltat Michelle Bachelet a causa de les inundacions a Xile) va rebutjar obertament l'acostament a Cuba. “Han canviat moltes coses, estem a les portes d'una nova era”, va arribar a reconèixer el president veneçolà, Nicolás Maduro, que, tot i això, va manifestar que no confia en Obama i va exigir amb acritud la retirada del decret dels EUA que declara al seu país amenaça nacional.

Aquest inusual clima va portar el secretari general de l'Organització d'Estats Americans (OEA), José Miguel Insulza, a considerar irreversible aquest procés. “Hi ha hagut canvis substantius que fan impossible sostenir les polítiques del passat”, va dir. Aquesta sensació de territori recuperat, obert a l'exploració, és un dels èxits d'aquesta cimera. Sense eufòries, amb alguns detractors i amb la convicció que el vendaval econòmic no amainarà ràpidament, però també amb la certitud que el convuls segle XX queda cada vegada més lluny d'Amèrica.