L’esquerra i la tecnologia

Fa unes setmanes, Iannis Varufakis, el ministre de finances grec, va tenir el que a ell devia semblar-li una gran idea: animar els seus conciutadans i els turistes a utilitzar els telèfons mòbils per gravar i fotografiar persones que estiguessin cometent frau a petita escala i denunciar-ho. Al mateix programa, va anunciar el pagament de subsidis als més necessitats a través de targetes intel·ligents, capaces de registrar totes les dades generades amb el seu ús.

Davant vells reptes, noves tecnologies, oi? Doncs no. La delació com a forma d'organització i disciplina social ja va ser provada al segle XX, amb menys tecnologia i amb pitjors intencions, i res no fa pensar que avui, com ahir, no atempti contra la cohesió social. El registre de les activitats de les persones vulnerables amb dispositius intel·ligents pot maquillar la vigilància, però no fa desaparèixer el fet de sotmetre els pobres a controls desproporcionats i injustos pel simple fet de necessitar l'assistència del Govern.

Com és possible que quan l'esquerra parla de tecnologia ho faci sempre en termes que semblen una mala còpia de les receptes dels seus rivals polítics?

Com és possible que quan l'esquerra parla de tecnologia ho faci sempre en termes que semblen una mala còpia de les receptes dels seus rivals polítics? Se'ls ha oblidat, als progressistes, generar debat i discurs sobre un element tan central de la nostra societat com és la innovació tecnològica?

És evident que per dir alguna cosa que tingui sentit sobre temes relacionats amb la tecnologia tampoc és que hi hagi cops de colze. Al cap i a la fi, la dreta tendeix a confiar en el mercat i la desregulació, esperant que, per art de màgia, la tecnologia millori les nostres economies i ens faci més eficients. L'esquerra, en canvi, no sembla confiar ni en el mercat ni en la iniciativa pública, però té les mateixes esperances dipositades en la vareta perquè ens porti miraculosament a societats més justes, iguals i cohesionades. No ho tindrà fàcil, la vareta, per acontentar tothom.

I, mentrestant, els ciutadans i ciutadanes assistim com a públic a les grans batalles de les empreses tecnològiques. A Europa, compartim pati de butaques amb els nostres governs, que semblen haver decidit renunciar a donar forma a la societat de la informació, i esperen entre crispetes que algú, en algun lloc, tingui una idea. Que inventin ells!

El problema és que si ningú no es posa a pensar, la situació de vulnerabilitat en la qual queda la ciutadania i els valors socials i democràtics bàsics és insuportable. Algú té res a dir sobre el dret al coneixement en l'era d'Internet? Sobre com defensar la llibertat d'expressió en l'era del registre permanent? Com pal·liarem les inequitats i injustícies que fomenta la societat de les dades? Quina protecció legal ha de donar-se a la informació que generem i que alimenta indústries senceres? Pot existir la sobirania de dades en un món globalitzat? Podem desenvolupar-nos com a persones autònomes quan estem sotmesos a la vigilància constant dels dispositius que ens envolten? Tindrem dret a una segona oportunitat quan les nostres dades registrades no ens permetin despullar-nos de qui vam ser? Com repensem les barreres d'entrada a certes professions que les noves tecnologies han fet obsoletes? Les meves dades, el meu capital?

Les preguntes que ens planteja la societat de la informació són urgents. La innovació tecnològica està creant nous mercats i facilitant nous processos, però la vareta màgica s'ho pren amb calma, i de moment sembla que només aconseguim perpetuar o aprofundir en les desigualtats i injustícies de sempre, alhora que esperem que posant portes al camp dilatem la topada amb les conseqüències d'aquest laisser faire tecnològic. Mentrestant, això sí, ens fem una selfie.

Integrar la innovació tecnològica en un relat global de canvi o emancipació no és feina fàcil. Però confondre les possibilitats de la tecnologia amb les maquinetes, o desvincular els aspectes tecnològics dels socials, polítics i econòmics, com si la tecnologia es desenvolupés en el buit, és cada vegada menys sostenible.

Qui vulgui protagonitzar el futur hauria de saber entendre-ho i donar-li forma. Convertir la tecnologia en una aliada de les solucions, no en una brillant bala de plata tan efectista com inútil. Habitar la societat de la informació requereix posar sobre la taula temes relacionats amb la propietat, l'emmagatzematge i l'intercanvi de les dades en tots els àmbits, des de la salut a l'educació, passant per la promoció econòmica; per entendre i pal·liar el seu impacte sobre els drets i valors fonamentals com l'autonomia i la cohesió social, la llibertat d'expressió, la justícia, la igualtat, la reputació, la identitat, la qualitat democràtica o la confiança en empreses i institucions; i recuperar la possibilitat que la iniciativa pública proporcioni garanties d'innovació responsable.

Hi ha algú, aquí?

Gemma Galdon Clavell és doctora en Polítiques Públiques.