L’ésser i saber estar del Lluçanès

Si s'ha de jutjar per l'anar i venir de joves i grans, el cordó umbilical de la gent de Sant Feliu Sasserra és a Manresa. No és cap secret que molts negocis acordats a Santa Maria de Merlès se certifiquen a Berga. I el 2006 ja va quedar constància a les urnes que Sant Bartomeu del Grau se sent més proper a Vic que a Prats. No hi ha dubte en canvi que el Serrat dels Forques, i l'arbre en el qual van penjar la bruixa Napa, és un escenari més propi del Lluçanès que del Bages. El marge dret de la riera de Merlès i especialment el gorg de les Heures, té poc a veure amb el Berguedà i en canvi defineix bé el Lluçanès. El mirador del Roc Llarg sembla el punt final del Lluçanès i no l'inici d'Osona. I fins i tot es poden discutir els límits de Sora amb Osona i el Ripollès sempre que no s'oblidin els del Lluçanès.

Ningú qüestiona que el Lluçanès sigui una comarca natural, un altiplà accidentat des del qual s'albira el Pedraforca, el Pirineu i Montserrat, territori de camps que es fiquen com a falques als boscos de roures i pins; de carreteres encara retorçades; de masies plenes i buides; de granges netes i brutes; de torrents i fonts; d'ermites, molins i castells; i de pobles petits que s'han vist dividits gratuïtament en benefici de comarques veïnes fins a treure'ls una unitat que la història, la geografia i les relacions humanes havien creat des del segle X i subratllat quan Sant Feliu va ser nomenada capital de la sotsvegueria del Lluçanès el 1611.

Encara que irregular, el Lluçanès és una plataforma tan marcada que mai serà el cul d'Osona, del Ripollès, del Berguedà ni del Bages, sinó que es tracta d'una realitat de tota la vida: terra cremada per la Guerra de Successió; terreny sacsejat per Francesc Setvalls i el tret al clatell al brigadier Cabrinetti a Alpens; camins de transhumància dibuixats pel bandoler Perot Rocaguinarda, el rastre del qual segueix al Cingle dels Tres Còdols; llocs de culte com la cripta Preromànica d'Orista, el pont romànic de Sant Martí d'Albars, el monestir de Lluçà, els Munts, Santa Margarida de Perafita, el Roure de la Senyora a Sant Boi o la Pedra Deta; llocs en què es veneren els oficis més nobles com el de forner o ferrer (la Forja d'Alpens).

Definir el model de territori és prioritari per aconseguir amb èxit la condició de comarca

No es pot negar el Lluçanès per més que hagi estat esquarterat administrativament, judicialment, eclesiàsticament i políticament, estripat en mil trossos, víctima del seu caràcter quiet, sofert, cansat, reduït a una postal per la lluminositat del sol, el color dels seus cultius i la peculiaritat de la seva boira, la Lluçanesa, que no té res a veure amb la de la joiosa senyora Plana de Vic. No hi ha hagut més vertebració del territori últimament que l'empresarial, abans al voltant d'Hilados y Tejidos Puigneró i ara de l'aristocàrnia, com va definir Miquel Macià els senyors de la carn, els que han fet fortuna amb els porcs i ara s'han convertit en grups industrials del sector agroalimentari com Casa Terradellas.

Puigneró sempre va posar un plat a la taula per al nen que preferia empènyer un carretó a llegir un llibre, per a la noia en edat de casar-se que tant teixia com netejava, per a la mare que de nit o matinada no dormia sinó que ajudava a completar el sou que no guanyava el marit, mig pagès, mig jornaler, barallat amb el camp i amb la fàbrica. Mà d'obra barata susceptible de ser substituïda sempre per una mà d'obra encara més barata fins que acaba en un país més barat. Puigneró va ajudar a combatre la crisi agrícola fins que va arribar la crisi tèxtil i la màquina de donar feina va deixar de ser un teler per convertir-se en trituradora, temps per a l'expansió de la carn i la merda, de les llonganisses i els purins, de les cases rurals i de les granges, tan oposades com segurament necessàries, difícil de trobar l'equilibri.

El risc és que el Lluçanès es converteixi en el femer de la Plana de Vic. A Puigneró el van tancar a la presó per delicte ecològic quan els tints de les seves teles van contaminar els Sorreigs, denunciat pel Grup de Defensa del Ter. El mateix col·lectiu ha detectat que el 50,3% de les fonts d'Osona (151) estan contaminades per excés de nitrats, cosa gens estranya si es té en compte que a l'industrial Josep Ramisa només el van multar fa un mes amb 1.800 euros per abocar entre 450.000 i 750.000 litres de purins de la granja del Soler d'Oristà al torrent del Magre, afluent de la Gavarresa. Llençar la merda surt més barat que tractar-la després del tancament de les dues plantes de purins de la comarca —l'excedent teòric superaria el 50%- i de la complicitat dels propietaris de les macrogranges amb l'Administració.

Milloren les condicions i les carreteres i augmenta la cabanya de porcs al Lluçanès. Terragrisa, del Grup Terradellas, ha construït set naus (8.000 m²) i ha demanat permís per a dues més (1.500 m²) als Serrarols, finca de Sant Martí d'Albars en la qual abans pasturaven les ovelles i ara pariran més de 2.000 truges. L'impacte ambiental és majúscul pels purins i perquè la nova indústria provocarà el transvasament d'un bé tan escàs com l'aigua des dels pous de Vila-seca de Sant Bartomeu. Plataformes com Lluçanès Viu demanen mesures igual que en el seu moment es van exigir controls per les conseqüències per a la salut que provocava la planta de compostatge, gestora de residus, instal·lada a Santa Creu de Jutglars.

Hi ha poca feina i una por cerval a perdre la que queda, pròpia de la indústria agroalimentària, propera i punyetera, també amenaçada: “Si els xinesos fan fuet hi haurà un daltabaix", ha anunciat Gonzalo Plata, secretari general de CCOO a Osona a El 9 Nou. La ramaderia intensiva s'imposa a les explotacions familiars; allà on hi havia una hectàrea de blat, ara hi engreixen els porcs. La terra ja no produeix sinó que empassa. Els diners ràpids i fàcils obliguen a una actuació coordinada per salvaguardar el Lluçanès.

El reconeixement com a comarca, que serà sotmès a consulta el 26 de juliol en 13 municipis, pot ajudar a trobar una solució que passa per poder prendre les decisions que ara estan en mans de territoris veïns amb interessos diferents per més estimable que sigui l'activitat del Consorci del Lluçanès i la capacitat aglutinadora de l'Institut Castell del Quer de Prats. Ja no és només una qüestió de millorar i mancomunar serveis i augmentar els recursos sinó que es necessita una acció política liderada pels alcaldes per definir el model de territori a fi de deixar de ser una subcomarca d'Osona.

No és fàcil conjugar la Granja de Serrarols amb les petites empreses agroalimentàries i molt menys amb iniciatives com la Ruta del Pa de Forment, els Territoris Serens, els Boscos de Pastura o la Carta del Paisatge. De ben segur que es necessitarà molta pedagogia a partir de publicacions cohesionadores com La Rella per convèncer la gent que la condició de comarca no suposarà doblar l'administració i un sobrecost encara que no quedin clars els criteris de la consulta del 26-J. La conjuntura exigeix prendre partit d'una vegada perquè 250.000 porcs no mengin millor que els 8.000 habitants del Lluçanès repartits en poblacions extremes com Sant Feliu, Sant Bartomeu, Merlès o Sora. El Lluçanès no és només una exquisida fonda en un paratge magnífic sinó que aspira a ser una comarca que ve de gust tant visitar com quedar-s'hi perquè s'hi pot viure.