Joguines d’un nen afganès per posar fi a les mines antipersones

La vida amb milers de bombes antipersones preparades per explotar sota els peus la coneix molt bé el dissenyador industrial Massoud Hassani (Kabul, 1983). Quan era un nen, el seu pati de jocs va ser un camp ple d'aquestes bombes barates d'instal·lar, mortíferes i difícils d'eradicar. Hassani és el creador del mine kafon (explota mines, en llengua dari), un senzill aparell de bambú i plàstic que podria ajudar a eradicar aquests artefactes. Des de la invasió soviètica de l'Afganistan, el 1979, es calcula que uns vuit milions d'aquestes mines han estat sembrades al territori, segons la Creu Roja Internacional. Només el 2013, 1.050 afganesos van morir o van sofrir amputacions i ferides després d'explosions.

El prototip forma part dels objectes de l'exposició Disseny per viure. 99 projectes per al món real, que es pot veure aquests dies al Museu del Disseny de Barcelona. Es tracta d'una esfera composta de més d'una cinquantena de peus fets de bambú, rematats amb un suport d'injecció de plàstic. Els bastons tenen més d'un metre de longitud i estan enganxats radialment en un centre que allotja un GPS i permet anar registrant amb precisió la ubicació de les mines. Pesa uns 80 quilograms i funciona especialment en zones planes i amb molt de vent, encara que d'una manera molt erràtica.

1.050 afganesos van morir o van sofrir amputacions per aquestes bombes només l'any 2013

“Amb el pare i la mare vivíem a Quasaba, un poble a prop de l'aeroport al nord de Kabul”, recorda Hassani, morè, menut i amb els cabells rinxolats al seu pas per la capital catalana. Les cases miraven a uns turons que trenquen la plana de la capital afganesa. Els russos van escollir la muntanya per fer els seus exercicis de polígon i van edificar-hi magatzems d'armes i provisions. Per protegir-los van sembrar la plana que els separava de les cases amb mines antipersones. “Van instal·lar una malla i van dibuixar una gran línia blanca a terra com un advertiment. Encara pot veure's a Google Earth”, explica el dissenyador. I és així: encara es veu.

Anys després, els russos van abandonar la instal·lació i van deixar enrere les mines i alguns artefactes militars inservibles. Per a les desenes de nens de la zona que només jugaven amb aparells elaborats per ells mateixos amb paper i fusta, i que es movien gràcies a la força del vent, els desaprofitaments bèl·lics eren una temptació massa gran. Feien excursions, d'amagat, per anar a la zona i recuperar casquets de bala o alguna peça militar. “Tinc els records d'algunes explosions i veure als meus amics sagnant. Per mi era normal, així era la vida a l'Afganistan. Ens ho miràvem amb la naturalitat que un nen d'avui veu un iPad. El pitjor és que les mines encara continuen al mateix lloc.” es queixa Hassani. El 2013, el 48% de les víctimes de mines van ser menors d'edat, segons dades del Landmine and Cluster Munition Monitor.

Altres vegades, les joguines que feien Hassani i els seus amics queien als camps minats i es perdien. I el record d'aquests objectes girant gràcies al vent polsós de Kabul l'ha acompanyat sempre. El 1988, quan tenia cinc anys, el seu pare va morir en un atemptat. La seva mare va decidir que era hora de fugir. I així va ingressar en la llista de 6,2 milions d'afganesos que entre el 1979 i el 2001 van deixar el seu país, segons xifres de l'ONG The Halo Trust, que es dedica a l'eradicació de mines a diversos països del món. Una travessia que va començar al Pakistan i que va acabar quatre anys després a Holanda juntament amb el seu germà.

El 2013, les Nacions Unides van neutralitzar més de 19.000 artefactes a l'Afganistan

Hassani va estudiar disseny industrial a la Design Academy Eindhoven, on van tornar a la seva ment els records de les joguines. I del vent. I el de les bombes antipersones. Però ara ja no només hi ha les que van plantar-hi els russos. Les topes del govern de Muhammad Najibul·lah, els enfrontaments entre mujahidins els anys 90, posteriorment en la guerra talibana i la invasió dels nord-americans van acabar de posar-n'hi més. Els registres del programa d'acció contra les mines a l'Afganistan de les Nacions Unides (MAPA) parlen de fins a 16 civils mutilats o morts cada dia per aquests artefactes el 1998. El dissenyador va voler amb el seu projecte de grau posar el seu gra de sorra per posar fi a les bombes. Així va néixer el mine kafon.

“El prototip és car, però si es produeix de manera industrial podria costar uns 50 euros”, explica el dissenyador. L'ona explosiva de les bombes antipersones normalment assoleix només uns 40 centímetres d'altura, per la qual cosa els qui les trepitgen solen perdre part de les seves extremitats inferiors amb amputacions. Per això, a Colòmbia, per exemple, també les anomenen col·loquialment minas quiebrapatas. Els “peus” de l'artefacte són prou llargs perquè l'explosió no malmeti tot el mine kafon i el centre, que conté el GPS, estigui protegit. La idea és acompanyar-ho amb una aplicació que centralitzi la informació i pugui alertar els civils de la seva proximitat a un camp minat.

El dissenyador i el seu germà van elaborar el prototip en un petit laboratori, utilitzant mines falses que els va facilitar el Ministeri de Defensa holandès. Després va ser provat al Marroc. “Va ser un procés molt llarg des de la petició fins que finalment ens van posar en contacte amb un expert en explosius casolans”, recorda Hassani.

"La idea és que amb el 'mine kafon' la població s'involucri més en l'eradicació de les mines", assegura l'autor d'aquest mecanisme

L'autor accepta que l'efectivitat de la seva creació enfront de les sofisticades eines utilitzades per les noves entitats que col·laboren amb MAPA en les feines d'eradicació de mines és reduïda. El 2013 van neutralitzar més de 19.000 artefactes explosius. “La idea és que amb el mine kafon la població s'hi involucri, aprengui a gestionar la tecnologia, la pugui assajar per si mateixa, sempre amb l'acompanyament d'una ONG. És una solució econòmica que dóna seguretat a petites comunitats, per exemple, per crear camins segurs”, explica. Ara els germans Hassani estan treballant en un robot similar a un dron que serveixi en llocs amb orografies complicades, com Colòmbia, el segon país amb més víctimes (368 el 2013, segons Landmine and Cluster Munition Monitor).

De cara a l'estiu, Hassani espera tornar a Quasaba i provar el prototip a la seva antiga llar. Ell subratlla que no és només qüestió de vides humanes: “Retirar les mines és també una qüestió vital per al desenvolupament. L'Afganistan és l'Aràbia Saudita dels minerals i no els podem explorar perquè no és segur, no es poden desplegar infraestructures necessàries perquè és perillós per als constructors”, es queixa.

Les Nacions Unides calculen que l'any passat, a través dels seus programes, es van destruir més de 400.000 mines arreu del món. Només a l'Afganistan, els últims 25 anys, s'han recuperat 2.067 quilòmetres quadrats que abans estaven farcits d'explosius. “Els resultats no són suficients per a tots els diners que reben. Hi ha poderoses companyies internacionals que no volen que el drama de les mines s'acabi”, assegura Hassani sense assenyalar cap organització en particular. Segons Landmine and Cluster Munition Monitor, encara queden pendents per recuperar 240 quilòmetres quadrats, repartits en 2.981 indrets diferents.