Ramon Muntaner, una crònica

Jo he vist coses que vosaltres no us les creuríeu. He vist naus de guerra cremant enllà d’Orió...”. Salvant les distàncies, no és difícil evocar les cèlebres paraules de Roy, el replicant moribund al final de la pel·lícula Blade Runner, quan un comença a llegir la Crònica de Ramon Muntaner (1265-1336). Les 32 batalles, terrestres i navals, en què diu que ha participat, més les captivitats i presons que va patir, en escenaris sovint prou llunyans per als catalans del seu temps, formen la matèria central del “llibre de les grans meravelles que has vistes que Déus ha fetes en les guerres on tu és estat”, tal com el descriu en començar a escriure’l als 60 anys.

Amb motiu del 750è aniversari del seu naixement, Peralada, la seva vila natal, ha declarat l’Any Muntaner 2015, reconegut per la Generalitat entre les seves commemoracions oficials, i ha impulsat un programa d’actuacions per tots els Països Catalans, no debades Muntaner, català, va servir el rei de Mallorca —independent aleshores— i va escriure el seu cèlebre llibre al retir de Xirivella, quan era jurat —representant municipal— de València, d’on era la seva dona.

Noves edicions de la Crònica, monografies històriques, conferències, exposicions, actes acadèmics, rutes turístiques, concerts, cursos en línia i, fins i tot, aplicacions per a mòbil serviran per acostar la figura d’aquest gran escriptor medieval, que pot retratar-se en cinc aspectes essencials que el defineixen i que expliquen l’interès que encara desperta.

Les memòries d’un triomfador. El conjunt de les quatre grans cròniques catalanes és únic en la literatura històrica europea i cobreix els gairebé dos segles d’apogeu de la dinastia comtal barcelonina al capdavant de la Corona d’Aragó, des de Jaume el Conqueridor, que neix el 1208, a Pere el Cerimoniós, que mor el 1387. Si aquests dos monarques dicten o supervisen les cròniques dels seus regnats i la de Bernat Desclot sembla escrita en l’entorn de la cancelleria de Pere el Gran, fill del Conqueridor, la de Muntaner és obra d’un fill de l’aristocràcia local que arriba a ser cavaller gràcies a l’acció militar i política, lluny del cercle immediat dels reis catalans, tot i ser-ne un servidor fidel. Joan Fuster el va qualificar d’“home de sort” i aquesta sort, que el va salvar de molts tràngols, és la que ell explica a la Crònica. Ho fa en un to poc elevat, comparant els seus herois —reis i nobles— amb personatges literaris com el rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona, o amb Jaufré, protagonista d’una novel·la de moda. Josep Antoni Aguilar, professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat Catòlica de València i autor d’una nova edició de la Crònica, subratlla que “la de Ramon Muntaner devia ser una cultura literària marcadament oral”. Això explica el famós recurs al “Què us diré?” que amaneix tants passatges del relat, i que sembla adreçar el llibre a un públic d’oïdors més que de lectors.

Història o novel·la? Josep Pla va definir Muntaner com un “empordanès xerraire i divertit”, dos adjectius que escauen a la Crònica, de la qual s’ha remarcat la tendència a l’exageració i a l’egocentrisme. Que Muntaner inventa situacions i que erra o confon dades no es discuteix, per més que, com a testimoni dels fets, demana al seu públic “que creguen que per cert tot és així veritat com ho oiran, e no hi posen dubte negun”. L’historiador Ferran Soldevila, autor de l’edició de Les quatre grans cròniques (1971), admetia que Muntaner és “un historiador no gaire escrupolós”, però creia que “quan inventa és perquè creu que pot inventar i que la seva invenció s’acosta a la realitat”. Menys crèdul, Stefano Maria Cingolani, que ha editat nombrosos documents i escrits historiogràfics medievals, és taxatiu en l’assaig La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques (2006): “Muntaner inventa el que no sap, i també allò que sap”. Sembla una boutade, però no ho és tant si es té compte que, en realitat, més de la meitat de la Crònica no és autobiogràfica, ja que Muntaner hi narra fets dels reis catalans esdevinguts en la seva infantesa o dels quals no ha estat testimoni. Ho fa, diu, perquè “negun no deu parlar de si mateix, si doncs no són fets qui toquen senyor”. Però és que també el relat dels episodis que ha viscut personalment conté errors i omissions. Antoni Puigverd recordava en un article recent que en Muntaner “passió i raó narrativa es confonen”, com en el periodisme futbolístic i polític actual. Sobre les exageracions, Cingolani ha comptat els morts causats pels almogàvers segons les xifres que va donant Muntaner i li surten 180.650, un disbarat per a l’època, i això que no compta els civils morts en la destrucció de diverses ciutats. La Crònica, doncs, fa pensar una mica en les llibertats narratives de tantes novel·les històriques actuals.

Peralada, al cor de la ‘Crònica’. També hi ha la raó política i el patriotisme. Si Muntaner oculta o tergiversa fets, sovint ho fa per remarcar la superioritat moral dels monarques del casal de Barcelona, que, mentre ell va viure, ocupaven els trons d’Aragó (que incloïa Catalunya, València i Múrcia), Mallorca (amb la Catalunya nord) i Sicília. Muntaner s’erigeix sovint en apologeta d’aquesta mena de Commonwealth catalana i dóna consells als governants futurs. Però hi ha un patriotisme potser més fort i arrelat a la Crònica: el de la terra natal. La vila de Peralada és un dels grans orgulls de Muntaner, i reapareix en diversos moments, tot i que afirma no haver-hi tornat. Però no hi va tornar de debò? El medievalista Josep Maria Gironella ha furgat al fons notarial de la vila i ha descobert dades inèdites sobre Muntaner, la seva família i la Peralada dels segles XIII i XIV. El 28 de març ho va fer públic en la primera conferència del cicle de l’Any Muntaner, organitzat per l’Ajuntament de Peralada. Així, segons documents notarials, Muntaner hi va tornar almenys un parell de vegades. Gironella també ha ubicat de manera exacta la casa pairal dels Muntaner a la plaça Major i ha donat suport documental a alguns episodis de la Crònica, com ara el pillatge de roba per part dels almogàvers durant la crema de Peralada, el 1285, que va arruïnar el negoci draper de la família, i la identitat de la Palomera, una dona que Muntaner diu que va ser assassinada pels francesos durant l’assalt posterior al setge i l’incendi. Gironella prepara els documents que ha trobat per a una futura publicació.

El polvorí dels Balcans. La Catalunya del temps de Muntaner mirava cap a Orient i feia política al Mediterrani. Sardenya, Sicília, el nord d’Àfrica, Grècia i les seves illes i Anatòlia (avui Turquia) són l’escenari geoestratègic en què es disputen el poder la Corona d’Aragó, França, el Sacre Imperi Romà Germànic i puixants repúbliques com Gènova i Venècia. La fragilitat de l’Imperi bizantí, que tenia la capital a Constantinoble, i els bàndols canviants, amb un Papat discutit i poc neutral, fan que la inestabilitat política i els combats siguin constants. Muntaner guanya la seva reputació en aquest agitat inici del XIV participant a la campanya dels almogàvers, exèrcit mercenari format sobretot per catalans i comandat per Roger de Flor, a qui l’emperador bizantí demanà ajut per combatre els turcs. L’episodi és el més popular de la Crònica, i Muntaner el va viure amb responsabilitat creixent. Fuster considerà la Crònica “el llibre d’aventures més excitant, més irresistible, de tota l’Edat Mitjana europea”. Traïcions, batalles i pillatges omplen les pàgines d’una campanya bèl·lica moguda per pretextos religiosos i polítics, però que s’explica també per interessos comercials i la necessitat de no tenir ociosos els soldats a sou. Els ecos de la gesta ressonen avui en expressions populars en grec, com “Que et vegi sota l’espasa d’un català” o en l’apropiació del nom dels almogàvers, sinònim d’abrandament guerrer, tant per la penya culer homònima com per la Falange en un himne (“Almogávar es mi estilo, / almogávar mi canción. / Mis leyendas son hazañas, / almogávar mi ilusión”), o l’Exèrcit espanyol, que té una unitat de paracaigudistes dita Roger de Flor.